Restauració de la torre altmedieval del conjunt arquitectònic del castell de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà)

1. PROJECTE

Situació i emplaçament del conjunt monumental de castell de Santa Coloma de Queralt

El conjunt arquitectònic, constituït, a més de la torre, per diversos espais d’un castell baixmedieval i un palau renaixentista, està situat al costat del curs inicial del riu Gaià, al nord del casc antic de Santa Coloma de Queralt, vila que alhora s’ubica en les terres d’un extens altiplà, amb cultiu de cereals, a l’extrem nord-oest de la comarca de la Conca de Barberà (F. 1).

  • F. 1
  • F. 2

La torre mateixa està emplaçada en un hort abandonat amb forma irregular, lleugerament inclinat des del sud cap a nord, d’aproximadament 750 m2, on es accedeix a través de l’interior del castell – palau. Aquest pati està delimitat per una banda, a l’est i al sud per espais construïts de l’esmentat palau – castell en els quals la torre està parcialment integrada, i per la altra, des del nord cap a l’oest per murs i edificacions aixecades al lloc on transcorria la antiga muralla (F.2).

Aproximació històrica al castell[1]

Introducció

Per exigències del projecte aquesta aproximació ha de ser curta i limitada als inicis. La corresponent selecció bibliogràfica, també. Els criteris de referència bibliogràfica són els següents: a cada obra se li assigna un codi compost de les primeres cinc lletres dels cognoms de l’autor i la data de publicació. Dit codi es fa servir a la bibliografia i per a la citació dintre del text, seguit de dos punt i les pàgines referides. Altres referències com notes, documents, etc. es continuen després de coma. El títol dels articles dins d’un volum o publicació regular s’afegeixen després de A: en cursiva i prescindint de posar-lo entre cometes.

Els inicis del conjunt castral

Santa Coloma de Queralt neix com a zona fronterera de conquesta, i per això fou també coneguda com a Santa Coloma de Çamarca, com diu mossèn Segura, “…per estar situada en els límits (marca) de l’antiga Catalunya i del país que posseïen els àrabs. In finibus Hispanie…” (segur1984: 17), tal com apareix al primer document que fem referència a continuació. Les primeres mencions sobre el terme de Santa Coloma de Queralt estan íntimament lligades amb la història del castell de Queralt. Efectivament, en el document de venda de 15 de juliol 976 (cabes2000: 19, Apèndix) el comte Borrell de Barcelona ven a Guitard, vescomte de Barcelona, aquest castell, el qual tenia per herència des del seu avi Guifré el Pelós. En el document esmentat només es fa referència de Santa Coloma com a terme, sense cap menció de castell “…et pergit per ipsa valle que est inter Pontilios et Sancta Columba usque in ipsa serra…” (cabes2000: 20). Donat que el castell de Queralt estava “…edificat al bell extrem de la nostra Marca, davant per davant dels límits d’Espanya…” (segur1984: 43), hem de suposar que la venda fou un acte estratègic del comte de Barcelona, ja que un cop aconseguida la falca conquistadora en època de Guifré, emplaçant el castell de Queralt en un punt tan emblemàtic, com avançat a la línia fronterera contra Spania -tal com s’anomenava la frontera amb l’Andalus-, entre les planes del Segre i del Penedès (herna2003: 182, 195 ss.), entregà aquest punt estratègic al seu vescomte, per a dedicar-se probablement a altres tasques conqueridores.

Així, el prevere Segura, insigne historiador de la seva vil·la, indica que, pel fet de no ser anomenat cap castell de les poblacions de Santa Coloma, Bellprat, Aguiló y Montargull, devia ser perquè encara no existien aquestes poblacions al tercer quart del segle X, el que ens fa suposar que l’actual castell de Santa Coloma seria una construcció del segle XI o més tardana. En paraules seves: “Podria molt ben ésser que llavors Santa Coloma no fos més que una ermita dedicada a la santa del seu nom, sense terme propi, inclosa a dintre, però a l’extrem de Queralt” (segur1984: 46).

El primer document conegut que menciona explícitament el castell de Santa Coloma de Queralt està datat el 3 de març de 1018, pel qual Hug de Cervelló, fill d’Ansulf, fa cessió de diferents propietats als seus fills, entre els quals dona al seu fill Alemany la meitat de “…castello sancti Columbi terras et vineas omnia quoque dici vel possideri possunt que habeo vel habebo infra omnes terminos iamdicti castri sancte Columbe.” (udina1947: 8, doc. 7). Aquest Hug, fill d’Ansulf de Gurb és el personatge que inicià la baronia de Cervelló. Provenia d’una família d’importants repobladors d’aquesta zona fronterera i disposava ja el 984 de grans propietats a la conca alta del Gaià, com els castells de Querol, Montgat i Pinyana. Era per tant, a finals segle X i principis segle XI, veí del vescomte Guitart, com afirma Segura, qui trobà un document de 1019, pel qual un tal Guitart Arnau fa certa donació, en companyia d’Hug de Cervelló, als canonges de la Seu de Barcelona (segur1984: 56). Això li fa pensar que “… el Guitart comprador i el Guitart donador són una mateixa persona íntimament relacionada, potser parenta i tot, de la família Cervelló.”

El 17 d’abril de 1033 Arnau Odó ven a Bernat Sendred [de Gurb] i a la seva muller Quíxol el castell de Montclar, “… quod antea vocabatur Monsvanus…” (mique1945: I, 297, doc. 273), que l’havia adquirit tres anys abans de Guillem, vicari de Santa Perpètua (mique1945: I, 295, doc. 272). En la carta de venda de 1033 apareixen les afrontacions “…usque in termine Sancta Cholumba vel Cheralto, et sic conglobat usque ad termine de castrum supradictum Pontillus.”, sense que es trobi cap menció dels senyors de Santa Coloma.

El cert és que la primera vegada que apareix el topònim de Queralt com a titulació dels senyors de Santa Coloma és amb Guillem Bernat de Queralt, que segons Segura es distingí durant el regnat del comte Ramon Borrell (segur1984: 60), però que nosaltres pensem es confon amb un avantpassat seu. Aquest personatge pertanyia a les potents famílies dels Gurb i dels Cervelló, donat que el seu avi, Sendred de Gurb era germà d’Hug de Cervelló. No obstant, no hem trobat cap instrument que aclareixi com passà la titularitat del castell de Santa Coloma de mans d’Alemany, fill d’Hug, a les del seu parent, Guillem Bernat de Queralt, qui el 1066 signava un document de jurament de fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a la seva esposa Almodis per diferents castells, entre ells els de Gurb i Sallent (mique1945: 444-446, docs. 423, 424).

El pròxim document amb referència directa al castell de Santa Coloma el trobem en el testament que atorgà Pere d’Anguera el 21 de juliol de 1172 (udina1947: 159, doc. 158), pel qual… donava al cenobi de Santes Creus la tercera part del mas de Torre Vella que és en el terme del castell de Santa Coloma, així com tot el cereal que tenia en el dit mas de Torre Vella i de Sant Gallard i de Santa Perpètua. Tal com s’apunta al volum IV d’Els Castells Catalans ací tenim un “…indici d’una torreque ja era vella en època prou reculada…” (catal1973: 303). La pregunta que lògicament ens plantegem és si aquesta torre que es menciona a finals del segle XII serà la mateixa torre esvelta i vella que observem avui dia al conjunt castral de Santa Coloma, o una altra, màxim tenint en compte l’al·locució tan arrelada en el lèxic vilatà actualment, i que inclou mossèn Segura en el seva toponomàstica: “Bastorra – Vol dir baix-torra, o sota la torra del castell dels comtes.” (segur1984: 17). En el lèxic poliercètic medieval s’anomena a vegades bestorre una torre semicilíndrica adossada a una muralla, en canvi la bastorredel lèxic colomí actual està fent menció a la torre que suposadament estaria situada al torrent sota el castell que duu cap al riu Gaià.

No disposem d’altra documentació que ens proporcioni dades concretes sobre el castell de Santa Coloma, ni de la data en que els senyors de Queralt i Santa Coloma passaren a residir definitivament al castell de Santa Coloma, que devia ser ja al segle XIV (carre1997: 15). Per aquest motiu deixem aquí, als inicis, l’aproximació històrica realitzada sobre l’objecte del nostre projecte.

Descripció compositiva i constructiva de la torre (plànols 1 i 2)

La torre del castell és de forma quasi cilíndrica, de 9,45 i 9,15 m de diàmetre, aixecada sobre una base igualment circular, que sobresurt uns 20 cm del pla vertical de la torre i que s’assenta directament damunt d’un terreny retallat i aplanat de roca argilosa-tapàs- (F. 3). La base, d’aparell d’carreuat molt irregular, amb l’ última filada feta de bons carreus, té 1,5 m d’altura: a partir de seu nivell superior l’alçada de la torre, merlets inclosos, és de 23,50 m. Sota el pla inferior de la base hi ha un alambor que mesura entre 1,70 m (al sud) i 2,00 m (al nord), construït amb obra similar a aquesta. És probable que aquest element de reforç i de contenció de la terra –com es por apreciar en una secció- no sigui contemporani de la construcció de la torre i s’hi hagués afegit en època més tardada, quan, per algun motiu, es devia rebaixar el terreny circumdant (F. 4).

  • F. 3
  • F. 4

A diferència de la base, la torre és bastida amb carreus de pedra calcària local lligats ambmorter de calç i col·locats en gran part al llarg i a través (F. 5, 6). El carreuat té una aparença molt homogènia i arcaica. Com que la torre no té cap part ensorrada resulta molt difícil saber com està format el nucli de la seva fàbrica. Tanmateix, a tall de comparació, coneixem la torre de l’Ametlla de Segarra, en part ruïnosa i de cronologia semblant (F. 7). En aquesta torre, a la secció del seu volum construït, s’aprecia a l’exterior el carreuat, i a l’exterior un farciment de pedra de paredar col·locada en filades i embotida en abundant morter de calç, és a dir una mena de formigó medieval. Per analogia, es pot suposar que a Santa Coloma hi ha un farciment semblant.

  • F. 5
  • F. 6
  • F. 7

En la percepció global d’aquesta construcció altomedieval hi ha dos accepcions que desentonen de la seva harmònica aparença. La primera són les restes i marques d’antigues edificacions disseminades per la meitat superior dels costats est i sud (F. 8, 9). Cal recordar que en temps anteriors el castell – palau fou adequat a diferents usos, i que durant aquestes adaptacions s’hi adossaren alguns habitatges i les seves dependències que incorporaren el volum dels costats esmentats de la torre als seus espais.Tot i que en el curs de la darrera restauració del castell, en els anys vuitanta del segle passat, es van enderrocar els elements afegits, hi resten encara petjades barroeres que recorden aquelles intervencions. La segona accepció és la matussera fàbrica que presenten els setze merlets, fet que produeix una impressió de falsedat i provisionalitat (F. 10). Més endavant tornarem a tractar els merlets en parlar dels espais interiors.

  • F. 8
  • F. 9
  • F. 10

Diverses obertures practicades en el gruix del mur de la torre indiquen els quatre nivells interiors, que tenen tots planta circular. Una porta original però engrandida actualment, situada al costat de la biblioteca municipal, permet accedir al primer nivell, que està a 5,60 m d’alçada sobre la base (F. 11). Aquí hi havia una estança independent, coberta per una cúpula, que era pràcticament idèntica a l’estança superior (F. 12) –segon nivell-, a la qual s’entrava per una altra porta, també original, a 10,10 m d’alçada (F. 13). Durant la darrera restauració del castell es va eliminar la cúpula de la cambra inferior; amb aquesta intervenció es va crear un espai únic on es col·locà una escala que comunica dos nivells de l’edifici annex: la biblioteca, al nivell inferior, i les sales de l’Orfeó al superior. El diàmetre d’ambdues cambres és de 2,80 m i el gruix de la paret igualment de 3,15 m. Al costat nord de la cambra inferior hi ha una petita finestra rectangular, d’obra més tardana, com es port apreciar en els dos carreus que ocupen el lloc de la llinda i en els carreus esmotxats dels brancals (F. 14, 15).

  • F. 11
  • F. 12
  • F. 13

Sota d’aquest nivell hi ha un altre espai –a la cota zero-, sense cap obertura als paraments verticals, que originàriament només era accessible a través d’una trapa situada al paviment del primer nivell, que actualment està tapada. Es tracta probablement d’una sitja, la profunditat de la qual deu arribar fins el pla superior de la base. Hi ha una tercera porta, visible pel costat nord-est de la torre a una alçada de 14,35 m (F. 16); fa 1,80 m d’alçada per 0,70 m de llum, acabada amb arc de mig punt a l’exterior i amb llinda a l’interior. Aquesta porta permet entrar, a través d’unpas cobert de volta i amb senyals de dispositius de tancament (F. 17), a l’espai tres.

  • F. 14
  • F. 15
  • F. 16
  • F. 17
  • F. 18

Es tracta de cambra ampla i per aquest motiu possiblement, en origen, la de més importància de tota la torre: fa 4,80 m diàmetre i de 4,65 m d’alçada fins a la clau de la seva cúpula esfèrica, que està obrada de bon carreu (F. 18). El mur, també de bons carreus, té 2,15 m de gruix i, tal com s’esdevé a les plantes inferiors, tampoc no té cap espitllera, element de comunicació amb l’exterior que hom esperaria en una torre de defensa. Remarquem que els nivells primer, segon i tercer no es comunicaven entre ells[2], i fan realment tota la impressió de ser cambres destinades a atresorar o guardar objectes. Només l’espai tercer es comunica -a través d’una trapa original practicada a la cúpula (F. 18)- amb el nivell superior situat a 19,45 d’ altura. Aquest espai quart té el mur de 2,15 m de gruix perforat per quatre obertures regularmentdistribuïdesen angles de 90º i orientades de la manera següent: sud-est (ob. 1), sud-oest (ob. 2), nord-oest (ob. 3) i nord-est (ob. 4) (F. 18, 19, 20, 21).

  • F. 18
  • F. 19
  • F. 20
  • F. 21
  • F. 22

Les quatre mesuren aproximadament 1,7 m d’alçada per 0,70 m d’amplada; presenten els paraments laterals lleugerament esbiaixats i l’obertura s’eixampla cap a l’interior; estan acabades amb una volta de canó (F. 22). Cal afegir que l’obertura núm. 4 està alineada verticalment amb l’entrada del nivell tercer (F. 16). Actualment les obertures 2, 3 i 4 estan tapiades. Si observem la unióa l’exterior de la volta amb l’arc de mig punt d’obertura 1 (F. 18) –que està oberta- es podria suposar que hi falta un element intermedi, és a dir, unes pedres sobre la llinda: es tracta d’una configuració bastant desfigurada, igual que a les obertures 2, 3 i 4 que es podrà estudiar bé des de les bastides. Tot i que no s’aprecien restes o marques clares de suports, de ben segur que a l’Edat Mitjana aquestes obertures de vigilància i defensa estaven protegides a l’exterior amb algun element de fusta sobre la configuració del qual podem avançar dues hipòtesis: la primera consisteix a suposar un dispositiu defensiu tipus cadafal posat al davant de cada porta; la segona hipòtesi suposaria l’existència d’uns porticons sobre uns eixos horitzontals situats sobre unes pedres pollegueres inserides als paraments superiors de les obertures.

  • F. 23
  • F. 24

Entre lesdues obertures que donen al nord-est i sud-oest respectivament se situa un profund nínxol -que no es distingeix des de l’exterior- de característiques semblants a aquestes obertures, però sense esbiax (F. 23): podria ser una latrina medieval, ja que uns metres més avall, a l’eix vertical del nínxol, hi ha una petita obertura rectangular que podria correspondre a un desguàs practicat en el gruix del mur (F. 24).

El quart nivell va experimentar a partir d’una època indeterminada un canvi d’ús, ja que es va utilitzar fins l’última restauració com a colomer. És molt probable que per adaptar-lo a aquest ús es ceguessin tres obertures. La primera, orientada al sud-est, es va utilitzar com a accés des de les golfes d’un habitacle adossat a la torre. El sostre, a 2,50 m d’alçada, de factura un xic matussera, amb cabirons de fusta i revoltons de morter de calç, no és el cobriment original d’aquest àmbit (F.25).

  • F. 25
  • F. 26
  • F. 27

Al seu damunt hi ha una armadura de bigues que suporta una coberta a vuit vessants de teula col·locada sense morter (F. 26). Des del “colomer” es puja al coronament de la torre, mitjançant una escala de pedra aprofitada i a través d’una sortida obrada matusserament situada al costat sud del mur (F. 27). El cim de la torre està format per un estret pas perimetral delimitat a l’exterior per setze merlets de forma aparentment esglaonada, situats a ran de terra; a l’interior hi ha la teulada piramidal (F.18). A la vista dels elements descrits podem afirmar que aquest coronament no és l’original, que aquest era més alt i que l’actual és una restitució de creació lliure. Els arguments són els següents: com s’ha dit, els merlets s’aixequen directament del nivell del pis, sense cap ampit, fet impensable a l’època medieval, quan els defensors necessitaven ampits protectors (F.10). D’altra banda, l’obra d’aquests merlets és d’una maçoneria matussera, de materials reaprofitats, molt diferent del carreuat acurat de la resta de la torre. Un altre argument sobre la cronologia dels merlets: si observem el costat est de la torre veurem un profund i ample solc, són les restes d’una xemeneia que pertanyia a un desaparegut habitatge; doncs bé, un dels merlets està situat a l’extrem superior d’aquest conducte que impedeix així la sortida dels fums (F. 16). I por fi disposem d’una interessant fotografia sense datació -final del segle XIX o principi del XX- (F. 28), on s’observa la torre amb empit, però sense merlets. En una altra fotografia antiga, datada amb seguretat en l’any 1912, ja apareix el coronament amb l’aspecte com el coneixem actualment (F. 29).

  • F. 28
  • F. 29

Sabem que a la època quan s’ha realitzat la fotografia 1, el propietari del castell era el mossèn Esteve, un home amb moltes inquietuds artístiques. No seria res de estrany pensar que l’artifice de la restitució dels merlets fos precisament ell. Respecte a l’altre element del coronament, la coberta, no tenim clar si originalment la torre tenia teulada o terrassa. En cas que hagués estat una teulada semblant a l’actual, s’hauria hagut de recolzar al perímetre exterior de la torre, no com ho fa ara deixant un pas estret de circumval·lació que dificulta la mobilitat per aquell important lloc de vigilància. Si observem l’interior de l’últim pis, actualment ple de brutícia, veurem que a la part superior dels paraments s’insinuen abundants vestigis de possibles construccions anteriors; en les projectades obres de restauració, en netejar els murs, aquests vestigis proporcionaran més dades sobre la configuració original del coronament.

Finalment, en acabar la descripció ens preguntem: originàriament, com era l’entorn immediat de la torre? Al parament que es veu des de l’hort no s’observen senyals que indiquin en origen l’existència d’espais adjacents (F.30). Ben al contrari, en aquest lloc, dirigida cap a l’oest, es troba la sortida exterior de la latrina dins del quart nivell. Probablement es devia tractar d’uns terrenys lliures, potser amb algunes edificacions auxiliars però sense sales pertanyents al castell i amb pendent cap al Gaià on es devia aixecar la muralla. Més tard aquests terrenys s’anivellarien per a l’ús hortícola: recordem l’alambor de reforç esmentat anteriorment. Al costat oposat al parament de l’hort, aproximadament al sud-oest es troben, als nivells segon i tercer, les dues portes originals, que probablement en origen comunicarien directament unes habitacions del castell amb la torre, és a dir, que el castell estaria adossat en aquest costat. Com es devia accedir a la cambra del nivell tercer? Una de les formes més comunes d’accés a sales elevades era l’escala de gat. Una altra era a través d’un pont – en part llevadís per aïllar el lloc en moments de necessitat‑ que comuniqués amb una edificació propera. Aquesta podria ser una solució per al nostre cas. Recordem que a la part inferior i superior de l’obertura d’entrada se situen quatre forats de cap de biga disposats de manera simètrica: aquests vestigis, ara parcialment tapiats, suggereixen l’existència d’elements de fusta d’un pretèrit dispositiu d’accés a la torre des d’una altra construcció del conjunt castral situada cap al nord-est (F. 31).

  • F. 30 Castell de Santa Coloma, aproximadament l’any 1910
  • F. 31

Estat de conservació (plànols 1 i 2)

Consideracions generals

El resultat de l’estudi general – històric, compositiu, constructiu i material- de la torre es reflecteix en la següent descripció de l’estat de conservació i en el quadre de l’estat de conservació. En el quadre s’enumeren tant els danys i causes –dos conceptes difícils de separar o distingir– com els detalls i elements destacables. El coneixement d’ambdós és necessari per establir els treballs de restauració.

S’ha contemplat també la modificació de l’entorn, del qual el monument no es pot sostreure.

Descripció de danys

Modificació de l’entorn

El conjunt castral s’ha modificat en diferents ocasions al llarg dels segles. Aquí només ens referim a l’hort abandonat, zona que per ser rebaixada podria ocasionar un cert moviment del subsòl, i aquest, a la vegada, podria ser causa d’un petit, a penes apreciable desplom de la torre.

Danys en murs

A nivell de d’estructura, a causa de la sòlida construcció del seu gruixut mur, l’estat de conservació de la torre és acceptable, és a dir que el monument no pateix de zones ruïnoses, grans esquerdes o falta de sostres. Referent al volum global, observem certes irregularitats superficials causades per assentament secular de material, fet sense cap influència en l’estabilitat de la construcció. Al contrari, la pell exterior de la fàbrica presenta múltiples deficiències perjudicials. En primer lloc, cal remarcar la degradació parcial i de diferent grau de consideració de la matèria prima de l’obra que són els carreus (F. 32). Ja hem dit anteriorment que a la construcció es va utilitzar pedra calcària local, de característiques petrogràfiques no molt bones. És a dir, és relativament tova i porosa, i per consegüent no gaire resistent enfront els agents atmosfèrics: sota l’acció de la pluja, el vent, el sol i les gelades la seva superfície pateix desplacacionsi disgregacions, danys acompanyats de fissures. El conjunt de les esmentades lesions, que porten a la disminució de volum de carreus, es centren sobretot en la part superior de la torre on, units a junts d’obra amb morter desintegrat o fins i tot inexistent, són vies d’indesitjable penetració de l’aigua a l’interior de la fàbrica (F. 33). Al segon tipus de danys, provocats per l’acció de l’home, pertanyen nombrosos senyals de d’elements constructius d’edificis adossats: profundes regates, pedres escapçades o precaris volums de morters o de maons estan presents a la banda que va des de l’est fins al sud-oest. Aquestes empremtes, més que un document material que ampliaria el coneixement sobre la torre, podem qualificar-les com una agressió arbitrària sense cap valor històric i constructiu, i que igualment són punts de fàcil entrada d’aigua al nucli interior. A la modificació d’autenticitat medieval encara sumem el tapiat de les quatre obertures del nivell superior. A l’exposició de conservació de la pell pètria mencionem també la existència de capes de degradació superficial, com detritus, sutge o microflora: l’última, present a la zona nord, no pot ser considerada del tot una patologia, sinó un fenomen natural interessant, indicatiu de l’orientació geogràfica del mur.

  • F. 32
  • F. 33

Danys en conjunt de coberta i en sostre

Al l’estudi de les lesions de la coberta es distingeixen dos elements compositius: l’estructura portant, és a dir l’armadura de fusta, i el material de la coberta pròpiament dit que són les teules àrabs col·locades sense morter. Les patologies que apareixen en un dels dos afecten directament l’estat de conservació de l’altre. Els agents destructors de la estanquitat són l’aigua, la ruptura de teules i la falta de morter: per les ruptures i l’espai entre les teules va penetrar l’aigua a l’estructura llenyosa; els seus elements degradats per humitat van cedir, fet que va provocar altres ruptures. El procés de mútua influència ha portat a l’estat ruïnós actual del conjunt de la coberta (F. 34, 35.

De la mateixa manera que l’armadura, l’embigat del sostre del nivell quatre esta afectat per podriment a causa de les humitats.

  • F. 34
  • F. 35

Danys en tancament practicable

L’obertura original d’accés a la torre a nivell tres no té porta; als paraments perimetrals de pas d’accés amb volta s’aprecien detalls constructius que n’indiquen la posició i la configuració originària de dos portes.

Quadre de conservació

A. Modificació de l’entorn immediat

Rebaix de terra

B. Danys i modificacions en fàbrica de mur

Morter de junts desintegrat / inexistent

Plantes superiors

Reintegracions amb maons / morters

Empremtes d’edificis enderrocats amb pèrdua de volum per fractura

Obertures tapiades

C. Danys i alteracions específics en carreus i dovelles

Desagregacions amb pèrdua de superfície

Desaplicacions amb pèrdua de volum

Fissures

Colònies de microflora)

Dipòsits superficials

D. Danys en conjunt de teulada i en sostre

Estructura de fusta de teulada ruïnosa

Teulada ruïnosa

Sostre de revoltons ruïnós

E. Danys en tancament practicable i revestiments

Pèrdua de porta d’entrada

Degradació de revestiments

F. Detalls i elements destacats

SL – Sortida de latrina

FB – Forats de caps de bigues

FP – Finestra realitzada posteriorment

OA – Obertures amb l’arc de mig punt

BR – Base de recolzament

AR – Alambor de reforç

RT – Restes i empremtes de dispositius de tancament

DC – Detalls de coronament anic

TC – Trapa de comunicació

NL – Nínxol de latrina

2. OBRES (plànol 3)

Criteris generals

La valoració i la síntesi dels estudis previs, reunits en la investigació històrica, l’anàlisi estructural, de composició, juntament amb els danys, formen un marc de coneixements globals sobre la torre. Aquests coneixements de realitats diferents, però estretament relacionats entre si, van condicionar la formació de criteris generals reunits en els següents punts.

1. Arqueologia

No és l’objectiu de les obres proposades una intervenció en el subsòl tipus consolidació de terreny o recalçat. Per aquest motiu no es planteja una excavació arqueològica en extensió. No obstant, uns dels treballs previs a les obres és la neteja en l’espai exterior de la torre per a col·locar-hi les bastides. Aquests treballs, realitzats per peons de construcció, seran supervisats per un arqueòleg i es presentarà un informe final amb els resultats del seguiment.

2. Consolidació i restauració

La màxima vàlida per a totes les intervencions és la de mantenir l’autenticitat única i testimonial d’aquesta excepcional arquitectura militar de l’Alt Gaià. Donada aquesta màxima, la proposta es limita a un conjunt d’obres que hauran de tornar a la pell pètria de la torre la continuïtat superficial original i a les cambres interiors una clara comprensió espacial.

Els espais recuperats de nivell 3 i 4 hauran d’apropar al visitant actual una torre de defensa i guaita d’un castell altmedieval de l’ Alt Gaià construït en els primers segles dels comtats cristians. Per aquest motiu es substituirà l’actual teulada per un terrat accessible des del nivell inferior. La substitució inclou els setze merlets del coronament, aquesta vegada elevats en carreus i emplaçats sobre un ampit igualment de carreus. A la cambra 4 s’eliminaran els tapiats d’obertures per poder gaudir d’unes vistes privilegiades i s’adequa la obertura 4 com a entrada amb porta. La cambra 3 tindrà restituïdes les portes d’accés. Als nivells recuperats s’accedirà a traves d’una passarel·la i d’escales exteriors, és a dir s’hi afegiran dos elements nous, creats amb formigó tractat i amb la visió d’integrar-se harmònicament al conjunt.

En tots els processos s’usaran materials i tècniques tradicionals: obra de carreus de pedra calcària en restitució de paraments, morter de calç en rejuntats, fusta de pi roig sec en restitució de sostre superior. En cap moment es buscarà la diferència entre la preexistència i la restauració, sinó una plena integració de les parts consolidades o restaurades a l’entorn construït. Aquesta consolidació i restauració s’entén com a arqueològica. És a dir, es respectaran tots els detalls aparentment sense cap ús (forats, pedres sobresortints, mènsules) ja que no tots els elements tenen encara una clara explicació i és convenient tenir la possibilitat de poder seguir estudiant-los, tant durant l’obra des de les bastides com posteriorment, un cop consolidada la torre.

Conclusions

Els criteris i plantejaments s’apliquen com a guia en l’establiment de l’esquema i contingut dels diferents grups de treball de restauració enumerats en el quadre de intervencions.

Quadre de intervencions

Els treballs s’han agrupat segons el lloc i l’element a intervenir o realitzar.

Grup A Treballs previs i auxiliars

Neteja de l’entorn immediat de la torre

Neteja dels interiors de la torre

Bastides

Grup B Treballs en murs

Sanejat de junts/afegits de morters

Sanejat maçoneria

Ataconat de junts

Filtrat de consolidació i cosit d’esquerdes

Restitució d’obra de carreus

Aplicació de biocida/herbicida

Entonació cromàtica

Grup C Treballs específics en carreus i dovelles

Preconsolidació

Neteja en sec

Segellat de fissures

Microcosit amb rodó d’acer inoxidable

Reintegració amb morter de restauració

Entonació cromàtica

Consolidació

Hidrofugat

Grup D Treballs en sostre i terrassa

Enderroc / Substitució de sostre

Enderroc de coberta / Restitució de terrassa

Restitució d’escala d’accés a la torre (nivell 3)

Restitució d’accés a nivell 4

Enderroc d’escala / Restitució d’escala a terrassa

Reixes i protecció anticoloms

Grup E Treballs en tancament practicable i revestiments

Restitució de porta d’entrada

Consolidació d’arrebossats

Grup F Instal·lació elèctrica a l’interior de la torre

Fotografies de les obres

  • F. 1 Restitució de coronament i eliminació de figuera
  • F. 2 Restitució de coronament i eliminació de figuera
  • F. 3 Restitució de coronament i eliminació de figuera
  • F. 4 Restitució de coronament i eliminació de figuera
  • F. 5 Restitució de coronament i eliminació de figuera
  • F. 6 Coronament original trobat durant sanejat
  • F. 7 Restitució del terrat i sostre
  • F. 8 Restitució del terrat i sostre
  • F. 9 Restitució del terrat i sostre
  • F. 10 Restitució del terrat i sostre
  • F. 11 Restitució del terrat i sostre
  • F. 12 Treballs en pedra (sanejat, rejuntat, restitució)
  • F. 13 Treballs en pedra (sanejat, rejuntat, restitució)
  • F. 14 Treballs en pedra (sanejat, rejuntat, restitució)
  • F. 15 Treballs en pedra (sanejat, rejuntat, restitució)
  • F. 16 Treballs en pedra (sanejat, rejuntat, restitució)
  • F. 17 Treballs en pedra (sanejat, rejuntat, restitució)
  • F. 18 Treballs en pedra (sanejat, rejuntat, restitució)
  • F. 19 Treballs en pedra (sanejat, rejuntat, restitució)
  • Restitució d’escala i porta a planta principal
  • Restitució d’escala i porta a planta principal
  • Restitució d’escala i porta a planta principal
  • Aspecte final
  • Aspecte final
  • Aspecte final
  • Aspecte final
  • Aspecte final

Bibliografia consultada

cabes2000 CABESTANY i FORT, Joan-F.

La Marca de l’Alt Gaià

Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-arqueològica

Barcelona, 2000

carre1997 CARRERAS TARRAGÓ, Josep M.

Santa Coloma de Queralt. Guia monumental i històrica

Ajuntament de Santa Coloma de Queralt

Santa Coloma de Queralt, 1997

catal1973iv CATALÀ i ROCA, Pere (editor)

Els Castells Catalans, volum IV

Rafael Dalmau

Barcelona, 1973

herna2003 HERNÀNDEZ CARDONA, F. Xavier

Història Militar de Catalunya. Aproximació Didàctica

Vol. I: Dels ibers als carolingis

Rafael Dalmau

Barcelona, 2003

mique1945 MIQUEL Rosell, Francisco

Liber Feudorum Maior. Cartulario Real que se conserva en el Archivo de la Corona de Aragón, volum I

Consejo Superior de Investigaciones Científicas

Barcelona, 1945

segur1984 SEGURA i VALLS, Joan

Història de Santa Coloma de Queralt

Refosa i Ordenada en la seva Ampliació per Joaquim Segura Lamich

Ajuntament de Santa Coloma

Santa Coloma de Queralt, (1879), 1984, 3ª ed.

udina1947 UDINA MARTORELL, Federico (editor)

El “Llibre Blanch” de Santas Creus

Consejo Superior de Investigaciones Científicas

Barcelona, 1947


[1] Estudi històric i documental: Josep Abela Montoya, historiador

[2]Abans de la darrera restauració, quan es va eliminar l’esmentada volta.