Restauració de la torre del castell de santa Perpètua de Gaià a Pontils (Conca de Barberà)

1. PROJECTE

Situació i emplaçament del conjunt monumental de Santa Perpetua de Gaià (plànol 1)

La torre forma part integrant de l’impressionant conjunt arquitectònic i paisatgístic de Santa Perpètua, que alhora s’ubica al curs alt del riu Gaià a municipi de Pontils, a l’extrem nord-oest de la comarca de la Conca de Barberà. A aquest indret s’hi accedeix per la carretera T-201, que -a una distància d’uns 9 km i seguint el riu cap al seu origen- uneix aquest lloc amb Santa Coloma de Queralt, capital històrica del territori de la Baixa Segarra.

El conjunt arquitectònic està emplaçat en una planícia estreta i allargada, de aprox. 200 x 40 m, que corona un cingle de 55 m d’alçada sobre el riu, el perímetre corb del qual ressegueix del nord-est al sud-oest el pronunciat meandre creat pel Gaià a la roca calcària (F.1). L’espai comprès pel monument conté, juntament amb restes d’estructures d’un castell, les seves muralles, la seva torre i l’església, unes superfícies a la zona nord-est, actualment sense edificis. No obstant, segons unes empremtes excavades a la base rocosa i als vestigis d’una muralla, també hauria d’haver estat ocupat en el seu dia per diverses estructures construïdes. Aquest recinte de tipus castrense es complementa amb el secular veïnatge d’un poblat petit assentat a continuació en el vessant sud-est de la muntanya, també originàriament emmurallat i en el present pràcticament arruïnat i envaït per una exuberant vegetació.

  • F. 1
  • F. 2 Vista des de la torre cap a castell Pontills (any 1920)

Pot assegurar-se que Santa Perpètua, enclavada estratègicament al mig de la vall, rodejada de muntanyes més elevades, amb vistes que atenyen perfectament el castell de Pontils al nord (F. 2) i, a la llunyania cap al sud-est, el Montagut amb la seva ermita de Sant Jaume, és l’element d’identitat inconfusible d’aquest paratge únic que és el curs alt del riu Gaià.

Estructuració del conjunt en sectors

La complexa estructura espacial del conjunt monumental de Santa Perpètua engloba diverses superposicions, empremtes i runes d’edificacions originàries del segle X i posteriors, entre les quals destaquen dues construccions d’excepcional valor històric i documental: la singular torre de planta triangular altmedieval i el considerable i harmònic volum de l’església neoclàssica.

Per facilitar l’estudi del lloc i la creació de diversos projectes de restauració, hem desglossat el complex fortificat en tres sectors. Aquests sectors queden delimitats per construccions d’aspectes tipològics o de composició afins. S’han creat grups reduïts, susceptibles d’un tractament de conservació i restauració comú. La divisió, exposada a continuació, es complementa amb un quart grup dedicat a camins, elements inseparablement units al territori.

Sector A – Recinte del castell

Sector B – Recinte d’església

Sector C – Poblat abandonat

Sector D. Camins

La base per aconseguir aquest propòsit ha estat la lectura de la bibliografia i documentació referida al lloc, el reconeixement del terreny natural adaptat per l’home i mapes topogràfics a diversa escala.

Sector A – Recinte del castell

Aquest sector, a l’extrem sud-oest de la planícia, el podríem contemplar com el castrum pròpiament ditja que s’assenta estratègicament en una zona de difícil accés, perfectament protegida per l’alt cingle i amb un control directe sobre el congost on transcorre, paral·lelament al riu, l’antic camí (F. 1, 2). Des del punt de vista de restes d’elements construïts és el més complex: pràcticament en tota la superfície, rodejada de d’una muralla perimetral que neix directament de la roca, es troben vestigis o runes d’edificis (F. 3, 4, 6). Sobre aquests vestigis en destaquen dos, val a dir la nau o sala, una edificació a la punta sud-oest del sector i la torre de planta triangular a l’extrem oposat, nord-est (F. 5). En el paràmetre sud de la nau hi ha una arcada (F. 4) -els seus brancals ocults sota les runes i la vegetació- que podria ser part de l’accés principal originari del castell, des d’aquí partiria un tortuós camí que devia unir aquesta entrada amb el camí principal del riu. La torre està emplaçada a continuació d’una vall artificialment excavada a la roca (F. 7) i vigila -al mateix temps que el territori- l’immediat entorn en direcció a l’actual carretera. S’ha d’afegir que la carretera es va construir als anys trenta del segle XX i que aquest costat és el flanc dèbil, menys protegit per la naturalesa, de la fortificació.

  • F. 3
  • F. 4
  • F. 5
  • F. 6
  • F. 7

Sector B – Recinte d’església

El recinte s’estén a continuació del sector A, delimitat pel la vall del castell citada anteriorment i l’actual carretera en els extrems sud-oest i nord-est respectivament; pel costat nord-oest està ben protegit per l’alt cingle (F. 8), al sud-est hi ha l’antiga població (F. 9). Segons una línia de murs arruïnats al seu límit sud-est, era un espai també circumval·lat de muralles. Antigament formava part del castell i creiem que era la zona —com en tants d’altres castells medievals— de serveis: aquí, segons les empremtes a la roca, citades anteriorment, hi podrien haver hagut diverses construccions que pertanyien a la vida quotidiana de l’Edat Mitjana. Només un estudi arqueològic podria ajudar a discernir aquesta incògnita. Però, la més significativa de les edificacions es, sens dubte, l’església amb l’entrada original orientada cap a la torre triangular i emplaçada a continuació de la vall, que segons empremtes a la roca disposava d’algun tipus de pont segurament de retirada fàcil. Es traca d’una arquitectura religiosa indissolublement unida a un assentament castral.

F 8, F.9

Sector C – Poblat abandonat (F. 9, 11)

En el veïnatge directe dels dos recintes, al vessant sud-est, l’únic que és més suau de la rocosa mola de Santa Perpètua, s’assentava una petita població. Del seu vilar s’endevinen alguns vestigis situats esglaonadament a la muntanya, seguint les seves línies de nivell. Un camí que uneix les restes de les cases porta a un portal amb arc de mig punt emplaçat a la part inferior del vilar: el portal indicaria l’existència d’una antiga tanca, que actualment ja ha desaparegut. A la part alta del poblat, i com a element construït que articula la seva unió amb el castell, es troben les runes de l’antiga abadia, un voluminós edifici perfectament identificable a les fotografies antigues.

D. Camins (plànol 1)

Els únics camins que encara es poden reconèixer són dos: el primer, l’ancestral camí de la riba esquerra del riu, que el creua en el meandre baix del cingle i continua cap a Santa Coloma (F. 2) i el segon, que parteix de l’actual poblat emplaçat al costat del riu, puja dret la muntanya (F. 10), travessa l’antic poblat (F.11) i acaba prop a la entrada actual de l’església. Aquesta segona comunicació unia possiblement el poblat antic amb el camí principal.

  • F. 10
  • F. 11

Aproximació històrica a la torre[1]

Introducció

Per exigències del projecte aquesta aproximació ha de ser curta i la corresponent selecció bibliogràfica, també. Els criteris que fem servir per a la referència bibliogràfica són els següents: a cada obra se li assigna un codi compost de les primeres cinc lletres dels cognoms de l’autor i la data de publicació. Dit codi es fa servir a la bibliografia i per a la citació dintre del text, seguit de dos punt i les pàgines referides. Altres referències com notes, documents, etc. es continuen després de coma. El títol dels articles dins d’un volum o publicació regular s’afegeix en cursiva, prescindint de posar-lo entre cometes, i el volum o publicació regular després d’A: en cursiva.

El conjunt castral

La primera referència documental indirecta de Santa Perpètua de Gaià la trobem a la donació el 960 del castell de La Roqueta, al terme de Fontanet, comtat de Manresa (fontr1969: 10, doc. 6) [avui l’Anoia, prop de Santa Perpètua], pel comte de Barcelona Borrell, fill de Sunyer, al seu fidel Isarn. Aquest castell havia estat aprissionat per Sunyer, pare del comte Borrell. Isarn, per altra banda, era fill de Sal·la, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, qui tingué una intensa activitat repobladora al Bages i l’Anoia. Els Sal·la foren doncs, com veurem més avall, aprissionadors de la conca alta del Gaià i també del castell de Santa Perpètua. Relació que ens permet pensar que al voltant dels anys 60 del segle X es pogué construir el castell de Santa Perpètua (bolos1995: 512; cabañ1997: 316-7), com a conseqüència del pacte de 966 entre els comtes de Barcelona i els califes de Còrdova. L’extensió del terme de Santa Perpètua de Gaià seria d’uns 31,5 m2dins de la xarxa castral establerta a mitjans segle X (batet1996: 125). És possible que el resultat del pacte fos l’abandonament de la ciutat de Tarragona, ocupada pel comte Sunyer el 941/942, i el reforçament de la línia defensiva de la zona penedesenca, situada ara a les riberes de l’Anoia i del Gaià (herna2003: 192). No obstant això, no disposem de cap document del segle X que confirmi la construcció del castell de Santa Perpètua, el qual probablement hauria estat devastat, però no despoblat durant les ràtzies d’Almanzor a les incursions sarraïnes del 978 (benet1995b: 431).

Les primeres mencions directes del terme de Santa Perpètua de Gaià les trobem en el document de venda de 976 del castell de Queralt al vescomte Guitard per part del comte Borrell de Barcelona (segur1984: 43-45; cabes2000: 19, doc. 1), en anomenar les afrontacions: “…et vadit…vel in termines Sancta Perpetua,…conglutinat cum terminos de castro Pontilios…”. Si es nombra explícitament el castell de Pontils, no és gens estrany suposar que al terme de Santa Perpètua també ja estigués construït el corresponent castell. El 996 es documenta la venda dels castells de Montagut, Querol i Pinyana a Hug de Cervelló per part del seu germà Sendred de Gurb i la seva dona Matrecinda. En les afrontacions definides en el document de venda se cita: “…et de circio in termino de Santa Perpetua, vel de Miralias, et est omnia in comitatu Barquinone.” (morer1981i: ap. n. 4).

És a inicis del segle XI quan trobem el document més interessant per a la història del conjunt de Santa Perpètua de Gaià, perquè és el primer que fa referència directa al seu castell i ens permet conèixer les seves relacions de propietat (el document està abastament citat a la bibliografia). L’1 de febrer de 1011 (1012?) es celebra un judici sobre l’altar de l’església de santa Susanna, davant del castell de Santa Perpètua (more1981i: ap. 5), per a solucionar el litigi sobre el lloc de Selmella en el terme de Santa Perpètua. S’enfronten el bisbe Borrell de Vic i el seu oncle Sal·la, besnét del fundador de Sant Benet de Bages (bolos1995: 512), per una banda, contra Hug [de Cervelló] de la prole d’Ansulf, per l’altra, per la disputa de la propietat del castell de “Saumella”. Els primers afirmaven que aquest els pertanyia perquè estava situat dins del terme de Santa Perpètua. Hug, al contrari, responia que el castell havia estat ocupat pel seu pare i pel seu germà Amat, qui va ser mort pels sarraïns, i ell com a hereu el te per més de 30 anys com a lliure alou. Hug de Cervelló guanyarà el plet. De fet aquest personatge, molt poderós a inicis del segle XI, és l’iniciador de la baronia de Cervelló. Així, el seu fill rebé en feu el domini de Santa Perpètua a partir de la segona meitat dels segle XI, com ensenya la convinença de 1052, entre el comte Ramon Berenguer I i Alemany Hug de Cervelló (españ1991: 298 à LFM, I, 278), i que es manté també a la segona meitat del segle XIV en possessió dels Cervelló, com demostra el document de 1365, pel qual Ramon Arnau de Cervelló, senyor dels castellsde Vallespinosa i Santa Perpètuaatorga poders en favor de Berenguer de Llorac, castlà de Rocafort (catal1992a: 331, n. 21). A finals del segle XV encara es documenten els Cervelló, barons de la Llacuna, com a senyors del castell de Santa Perpètua (mique1999: 91).

La torre del castell

Es podria pensar que a prop de l’altar de santa Susanna, on es celebrà el judici suara esmentat, “...cuyus eclesie sita est juxta predictum castrum de Sancta Perpetua.” es situava l’edifici on s’aixecà la construcció originaria del present projecte, la torre del castell de Santa Perpètua de Gaià. Però a tota la documentació consultada fins ara no hem pogut trobar cap menció a qualsevol fet constructiu d’aquest conjunt, exempció feta del treball de Cabañero (cabañ1997: 316-320), on s’estima en base a anàlisis comparatius que l’actual resta del castell s’hauria començat a construir entre els anys 985-995. Suposem que els estudis arqueològics que es faran en el marc d’aquest projecte, així com diversos anàlisis, com datacions de radiocarboni de restes orgàniques, ens podran aportar nous indicis o evidències de les fases constructives. Tampoc tenim referències de construcció a l’època andalusina, no obstant que es troben certs indicis a les excavacions arqueològiques que es duen a terme molt a prop de Santa Perpètua, precisament al castell de Selmella.[2]

La següent menció del castell trobem a l’instrument de venda, el 1023, feta pel comte Berenguer Ramon I a Guillem Amat del castell de Castellví de la Marca (morer1899i, ap. 6; udina1947: 10, doc. 8). A l’apartat de signatura dels testimonis apareix un tal Seniofred de Santa Perpètua, probablement un descendent dels Sal·la de sant Benet de Bages, donat que a aquestes dècades es comença a organitzar el sistema de defensa dels confins de la Marca contra els andalusins, on el riu Gaià significava la frontera més extrema. No disposem de la confirmació documental de la data en que el castell de Santa Perpètua passà de les mans dels Sal·la a la potent nissaga dels Cervelló, o si aquells formaren part de la família dels segons, però ja coneixem la convinença de 1052 amb el comte Ramon Berenguer I, malgrat que existeix la possibilitat que Guillem, vicari de Santa Perpètua, fill de Sal·la, hagués heretat aquest castell, segons el document de venda de 1030 (sobre1970: 25, n. 59). Al comte de Barcelona li havia d’interessar especialment mantenir la potestat dels castells més extrems de la marca, com confirmen les repetides convinences sobre el castell de Santa Perpètua signades pel ell entre el 1052 i el 1066, fins que el 1072 definitivament el compra a Bernat Bernat, fill de Bernat Sendred de Gurb-Queralt, per 40 unces d’or (catal1992a: 330). L’estreta relació del comte Ramon Berenguer I amb el castell de Santa Perpètua, el qual figurarà expressament anomenant en el seu testament, queda palesa novament en el conveni que estableix el 1089 amb Gerau Alemany III de Cervelló, qui li fa un préstec de set mil ducats d’or de València destinat a empreses bèl·liques contra els sarraïns, mitjançant l’empenyorament del castell de Santa Perpètua (mique1999: 91).

Una prova contundent de la funció eminentment defensiva que desenvolupaven els castells erigits a l’extrem de la Marca i especialment a la línia del riu Gaià, com és el cas del castell de Santa Perpètua, es veu en el resultat de les diferents incursions sarraïnes i la seva acció sobre les construccions defensives. A la primera incursió d’Almanzor del 978 segons Benet i Clarà, fou devastat el proper castell de Cabra i probablement també el d’Atonell (Saburella?), on va ser decapitat Amat, germà d’Hug de Cervelló. Del castell de Santa Perpètua no s’afirma res. La segona incursió de 1033 sí que l’afectà, donat que “…només es coneix un document datat el 1036 que confirma la despoblació del reculat i marginal castell de Santa Perpètua, que també resultà destruït.” (benet1995b: 431-432). Com passa a la primera incursió, també aquí disposem de la documentació que confirma els mètodes sarraïns, car el 1033 Guillem d’Oló, senyor de Mediona, fou atacat pels sarraïns davant del castell de Queralt, i seguidament escapçat (junye1992: 194, doc. 115). Poc després es comproven els reforçats esforços de repoblació de la zona, ja que el 1068 es documenta l’establiment de l’alou de Viladeperdius amb la seva torre, dins del terme castral de Santa Perpètua, per part de l’abat Miró de sant Benet de Bages a favor de Bonfill Oliban i els seus familiars per tal de reconstruir-la i posar les terres en cultiu (fontr1969: 59). Similar donació feu el 1077 Ramon Berenguer I del puig de Seguer per fer-hi una torre i repoblar-lo (benet1995b: 433). Segurament afectà aquest esforç de reconstrucció també al castell mateix de Santa Perpètua.

A partir de mitjans segle XII, un cop pacificades les terres de Tarragona arran de les conquestes de Tortosa i Lleida per part de Ramon Berenguer IV i expulsats els sarraïns de l’últim reducte (Siurana, 1153) comprovem la consolidació del poder militar i senyorial a les terres de l’Alt Gaià. En 1168 morí el cavaller Guillem de Montagut, ric senyor de l’Alt Gaià i la Segarra, del llinatge d’Hug de Cervelló, amb testament sacramental, deixant al seu fill homònim els castells de Pinyana, Santa Perpètua, Pontils i Montclar, entre d’altres (miret1910: 321). Encara a la primera meitat del segle XIV senyoregen els Montagut en aquestes conrades. En 1311 Galceran de Montagut, militar, demana a Bertran d’Angera, militar, la potestat del castell de Santa Perpètua i el 1322 ordenà el seu testament, nomenant marmessor entre d’altres a Bordó de Cervelló, senyor seu, i reservà 2.000 sous per a la seva ànima i per que fos instituïda una capellania a l’església de Santa Perpètua (piefa1984: 633-634). Al Museu Diocesà de Tarragona s’exposa actualment la tapa d’un sepulcre monumental doble, traslladat allí pels volts de 1916 de l’església de santa Maria de Santa Perpètua de Gaià.

Tapa de sepulcre monumental (Galceran de Montagut?) (Museu Diocesà de Tarragona)

Sembla coherent pensar que el sepulcre contenia les despulles de Galceran de Montagut i de la seva dona (palli1991: 112-113).

Pel que es veu, la senyoria del castell de Santa Perpètua es mantingué per segles en mans dels Cervelló, com testimonia el document de 1322. De la mateixa manera com al fogatge de 1358 es menciona el pagament de 21 lliures d’Arnau de Cervelló pels 42 focs del lloc de Santa Perpètua (ponsg1963: 454), el que significa una població d’uns 170 a 190 habitants. Però l’interés militar segurament aniria retrocedint en una zona ja absenta de necessitats defensives i la població davallaria naturalment si no existís una activitat alternativa. L’inicio de la davallada poblacional comença a sentir-se en el fogatge de 1365-70 que consigna 37 focs del lloc, encara en possessió dels Cervelló (catal1992a: 331). L’estudi comparatiu dels fogatges dels segles XIV al XVI ens mostra que el mínim absolut s’assolí el 1515 amb 5 focs, en concordança amb el mínim que es reflexa en el total de la Conca de Barberà (sotor2001: 47). En algun moment del segle XVI la propietat del castell de Santa Perpètua passà a mans dels comtes de Savallà. Aquest desenvolupament ens està indicant indirectament la pausada pèrdua d’importància de l’indret com a lloc estratègic de defensa, ja que la documentació no ens dona informació precisa sobre aspectes del castell o la seva torre. Malgrat l’escassetat documental hem trobat a l’Arxiu Històric Diocesà de Tarragona un interessant testimoni de la vida activa al castell al segle XV, on apareix un Montagut, ja no militar, ans al contrari mossen!. Es tracta dels comptes que presenta el 1408 Bartomeu Fonoll, jurat del castell de Santa Perpètua, pels diners rebuts per raó de la juradia, una institució municipal. Amb aquest instrument es comprova la posició central del lloc dins del terme, ja que menciona activitats a La Llacuna, Seguer, Santa Coloma, San Gallart i Igualada. En l’annex 1 presentem la transcripció del document [3] i en l’annex 2 les còpies fotogràfiques.

Santa Perpètua de Gaià participà també del gran desenvolupament econòmic i demogràfic de Catalunya dels segles XVIII i XIX, però exclusivament en un àmbit d’explotació agrícola. Aquest es materialitza en la construcció de la nova església parroquial de Santa Maria,[4] com testimonia la data inscrita a la dovella clau de la porta d’entrada: 1806, i en la nota del rector Ramon Piñol de 1807 “sobre els inconvenients de l’església vella (dedicada a Santa Maria) i la necessitat de bastir-ne una de nova.” (españ1991: 390). És així com el terme de Santa Perpètua assolí el zenit poblacional a mitjans segle XIX amb uns 1000 habitants, dels qual uns 400 vivien al poble (mique1992: 92), per a passar a mitjans segle XX al seu absolut despoblament (blasi2000: 16). Però, l’esvelta torre del castell, quan constituiria definitivament una ruïna? Era ja al segle XVI o únicament a partir de l’edat contemporània? No trobem per ara resposta documentada.

Amb aquesta última menció concloem la ressenya històrica de la torre del castell de Santa Perpètua, volent transmetre una idea de la dificultat en la recerca de documents importants referents a Santa Perpètua, màxim tenint present que tant el seu arxiu parroquial, com municipal, han estat destruïts durant la darrera Guerra Civil (graup2003).

Descripció compositiva i constructiva de la torre

La forma d’aquesta torre de defensa és tronco-piramidal i s’alça sobre la planta d’un triangle gairebé isòsceles (F. 12). Els seus costats llargs –paraments nord i sud-est– formen un angle rom (F. 13) i mesuren a l’exterior 10,10 i 11,60 metres de llarg respectivament; el costat curt –parament sud-oest– té 9 metres de llarg. Les mesures interiors són aproximadament de 7, 30 m als costats llargs i 5,10 m al costat curt. Actualment la torre no té sostres (F. 14), tanmateix, a través de nombrosos forats de cap de biga, d’algunes ranures i ressalts alineats a diferents alçades, es pot determinar que en altura tenia planta baixa i quatre nivells superiors.

  • F. 12
  • F. 13
  • F. 14
  • F. 15

Al desenvolupament vertical dels paraments s’hi aprecien dues fases constructives ben diferenciades per la seva tècnica constructiva i el material emprat (F. 12,15): per una banda, la torre original, edificada probablement el segle X, i per altra, el seu folre edificat en època més tardana, actualment en estat parcialment ruïnós, però que en origen recobria tota la superfície dels flancs nord i sud-est (F.12). El fet de reforçar els paraments amb aquests recobriments era una tècnica habitual a l’arquitectura militar medieval; era la solució constructiva per adaptar els murs –de relativament poca gruixària, pensats per resistir setges i atacs elementals– a una manera de combatre més sofisticada. Com a exemple, aproximadament de la mateixa època, a Catalunya

tenim les torres reforçades de Vallferrosa i d’Ardèvol ,ambdues al Solsonès (F. 16, 17) . En el nostre cas, els flancs estan dirigits a l’exterior del recinte castral, que són les zones més exposades a l’acció bèl·lica de l’enemic, d’aquí ve la preocupació per l’ampliació del seu gruix. Per contra, el flanc sud-oest, orientat cap a l’interior del recinte fortificat i protegit per aquest, manté el seu aspecte antic sense traces de regruiximent.

  • F. 16
  • F. 17
  • F. 18
  • F. 19
  • F. 20

L’aparell emprat a la torre original, segons indiquen uns detalls de dos dels seus alçats exteriors amb la fàbrica 1 a la vista, és maçoneria encofrada, altrament anomenada tàpia de pedra, en aquest cas de tipus molt arcaic (F. 18, 19). Aquesta classe de mur es fa col·locant filades alternatives de pedra de paredar i morter de calç en encofrats –tapieres– fets amb taulons. Les empremtes dels taulons, amagats durant temps pel folre, s’observen bé al llenç sud-est. Una altra mostra clara del procés constructiu es pot observar al deteriorat coronament del costat sud-oest: diverses filades de pedra de paredar ja pràcticament alliberades del morter que les lligava (F. 20); les filades inferiors continuen embegudes al conglomerant de la fàbrica. Les dues cantoneres del parament sud-oest estan reforçades amb carreus. El gruix dels murs, d’uns 1,30 m al parament sud-oest i de 1,10 m als dos restants al nivell 1, minven cap al coronament mitjançant ressalts horitzontals i la forma cònica del volum. A manera d’exemple de la mateixa tècnica constructiva podem citar, entre els molts, els castells de Xivert (Castelló), Gormaz (Soria) i Vall d’Almonacid (Castelló), construïts per mestres d’obra musulmans.

S’aprecia una tècnica constructiva diferent a la maçoneria encofrada de la torre original a les cares nord i sud-oest del basament, a la seva altura d’uns 4 m; a aquest nivell un ressalt horitzontal segueix el basament. Els grans carreus de les primeres 6-7 filades (aproximadament uns 4 m), amb forma lleugerament irregular són visiblement diferents en les mesures als carreus del folre posterior (F. 21, 22) Per la mida i l’emplaçament sembla que haguessin servit de reforç del sòcol ja des del moment de la construcció primitiva, fet que ve corroborat també per l’aspecte que mostra la superfície de la base del parament sud-oest en relació a la resta del llenç, és a dir, sense la banda de revestiment de morter (F. 23).

  • F. 21
  • F. 22
  • F. 23

El revestiment de la torre –segona fase constructiva– d’uns 0,90 -1,10 m de gruix, està obrat a l’interior amb maçoneria ordinària per donar un bon gruix al reforç, i a l’exterior amb una capa de carreus, símbol de poder, prestigi i continuïtat (F. 24). Resulta molt interessant, probablement perquè és l’única en el seu gènere, la forma arrodonida del folre del parament nord en la seva unió amb l’angle de la torre antiga en la part superior (F. 25). Segurament hi havia la mateixa unió dels paraments a l’angle oposat, que actualment no presenta folre. Cal, però aturar-nos a la secció del reforç nord, on s’observen dos tipus d’acabats: a la part superior, sota l’angle semicircular, la maçoneria interior té el volum clarament arrencat, és a dir, el volum amb el semicercle continuava en aquest espai del mur, mentre que a la meitat inferior la falta de volum va deixar la superfície restant a la vista nua, sense senyals de trencaments, com si abans hi hagués hagut un mur afegit que seguís cap a l’interior del recinte. Podria ser que els forats de cap de biga alineats a un nivell inferior a la entrada (parament sud-oest), obrats amb posterioritat al llenç, pertanyessin a una edificació relacionada amb el detall de la superfície llisa de la secció (F. 25, 26). És possible que les excavacions arqueològiques que precediran les obres aportin alguna resposta a aquesta incògnita. La continuïtat impactant i excepcional de la façana nord està interrompuda per diversos ressalts horitzontals que disminueixen fins a desaparèixer a l’angle nord-est; aquests ressalts coincideixen –en la part que es pot veure– amb els ressalts en la fàbrica original (F. 24).

  • F. 24
  • F. 25
  • F. 26

En reforçar els murs es va recréixer la torre també en altura i se la va dotar d’un nou coronament emmerletat (F. 48, 49). Actualment, atès l’estat actual de conservació, resulta difícil saber l’altura exacta i el tipus de coronament original. En aquest moment de l’estudi només podem afirmar que la torre original tenia aproximadament 4 m menys d’alçada i que el seu coronament va quedar incorporat dins l’obra nova.

Pel que fa a la divisió horitzontal, uns sostres de fusta, dividien la torre en els citats cinc nivells, cadascú amb una superfície triangular d’uns 18 m2 (plànols 2, 3).La planta baixa (nivell 0), actualment d’uns 3 m d’alçada, sense obertures i només accessible originalment possiblement per una petita trapa del sostre, estaria probablement destinada a magatzem (F. 27). El seu angle nord-est és ocupat, en tota l’alçada de la planta, per un volum de maçoneria en forma de tascó que en redueix la superfície a uns 12 m2 (F. 14).Es tracta d’un reforç de la base, i mostra la preocupació dels constructors per estabilitat de l’alta i relativament esvelta torre originària. Restes d’un reforç similar de la base es poden veure a la ruïna consolidada de la torre de Perarrua (Ribagorza); cal destacar també que l’únic angle que resta d’aquesta torre del segle X està arrodonit (www.ribagorza.com/perarrua). Tornant a S. Perpètua, a nivell de suport dels elements del sostre 1 hi ha una regata  d’aproximadament 30 cm d’alt; aquest detall indica el considerable gruix del sostre –probablement amb una capa de morter sobre la seva estructura de fusta–, que podria ser degut a la funció de ser destinat a suportar més pes. Tot just sota de l’antic sostre, als paraments sud-est i nord, hi ha una franja ben delimitada de 40 cm d’alçada amb abundant morter, la superfície llisa de la qual indica la possibilitat que hi hagués un encofrat o un element afegit (F. 28). Aquest detall intrigant no té, de moment, cap clara explicació.

  • F. 27
  • F. 28
  • F. 29

Cal afegir que per a evitar l’ensorrament del parament sud-oest, que presentava a la base un esvoranc de considerables proporcions, es realitzà en l’any 2003 una intervenció de tipus emergència (F. 29)[5]. En les esmentades obres es va restituir el pany que mancava amb maçoneria carejada i s’hi va deixar una obertura d’accés provisional a la torre.

El següent nivell 1, d’una altura d’uns 4,60 m correspon a la planta d’accés a la torre. L’obertura de la porta se situa pràcticament al centre del parament sud-oest, que és el mur protegit –com ja ha estat descrit– pel recinte fortificat; des d’aquí es pujava a la torre per una escala de mà, igual o semblant a les que servien de comunicació entre totes les plantes (F. 30). L’entrada té una amplada de 1,3 m i una alçada de 2,50 m al punt més alt del mig arc amb el qual està acabada. A nivell de l’arrencada de l’arc, hi ha una llinda que en origen estava formada per tres taulons –actualment en queden dos– col·locats sobre uns travessers també de fusta. A l’exterior, l’arc està tapiat amb maçoneria diferent de la resta del parament contigu; segons els trencaments que apareixen a la zona inferior d’aquest volum, sembla que en un moment indeterminat tota aquesta obertura estava tapiada o reduïda (F. 29). Com que no hi ha cap vestigi dels suports de les fulles de la porta, es difícil saber quina era la seva configuració original; es podria suposar que la llinda actual es perllongava a l’exterior i que precisament hi havia alguna mena de golfo a la seva part perduda. Al mateix parament que l’entrada i segons els forats de caps de bigues sota de l’antic sostre se situen, a l’exterior i l’interior del parament, dues bigues carregadores respectivament (F. 30). Aquestes bigues són un exquisit exemple arcaic, tot i que amb una funció vàlida fins ara, de l’enginy dels seus constructors, ja que ajuden a repartir el pes dels sostres superiors sobre els murs adjacents, precisament en el parament afeblit pel forat de l’entrada. Molt probablement aquests elements de fusta són els que han evitat l’ensulsiament del pany de paret abans de la recent restauració. A més de l’entrada, a la planta hi havia dues altres obertures. La primera és una petita finestra d’uns 50 x 70 cm amb les parets laterals lleugerament esbiaixades cap endins i amb dos tipus de llinda (F. 27, 31): a la torre originària aquesta és una biga –amb rebaix i dues incisions, detalls que es relacionen amb uns porticons– i originàriament tres taulons col·locats, com a la porta, sobre uns travessers. La llinda del folre de la torre es forma amb dues lloses de pedra escairada. La segona obertura és un esvoranc informe al parament sud-est, però en una fotografia de començaments dels anys 70 del segle passat s’hi pot observar encara un llindar de fusta i una forma semblant a la finestra del parament oposat (F. 28, 32) .[6]

  • F. 30
  • F. 31
  • F. 32

La planta segona, amb uns 4,90 m d’alçada, és la més alta dels quatre espais originaris. En general, sorprèn la gran alçada de les estances en relació amb la reduïda superfície de la planta; una de les explicacions podria ser que la importància que tenia l’alçada total de la torre, amb la seva terrassa de vigilància a dalt, primava sobre la divisió interna, que, d’altra banda, ja resultava suficient per a la seva defensa. Aquesta estança, amb una sèrie de petites obertures rectangulars als paraments sud-est i sud-oest, té una latrina, que és un dels pocs exemples conservats del seu gènere (F. 33, 34). La latrina està situada al parament sud-est, a una fornícula del mur format per una petita volta semiesfèrica col·locada sobre brancals esbiaixats cap endins i acabats al fons precisament amb una de les obertures a l’exterior. Amb la comuna mil·lenària es relacionen tres interessants detalls. El primer és la sortida del baixant al parament exterior, tapiada al construir el folre (F. 37); el segon és el tauló de fusta per seure i, finalment, dos forats circulars units per una empremta al morter a la volta, mostres d’un giny protector de la finestra (F. 34). Una alta mostra de latrina altomedieval, aquesta vegada en un espai individualitzat, tenim a la torre Abizanda (Osca). Sembla que les obertures, d’uns 20 cm d’ample per 30 cm d’alt, algunes arrenglerades i fins i tot amb restes de fusta, havien de servir originàriament per a la col·locació d’estructures auxiliars durant la construcció: algunes servirien posteriorment com a espitlleres o potser per sostenir elements defensius de fusta. Als tres paraments trobem, a més, una varietat de buits alineats o a nivells aparentment aleatoris –a més dels forats de cap de bigues dels sostres– que no travessen els murs, que segurament també s’utilitzaren quan es construí la torre, la funció posterior dels quals resulta difícil d’esbrinar. És important destacar que els buits que no traspassen o traspassen els murs estan situats a les plantes superior o inferior respecte d’aquesta planta.

  • F. 33
  • F. 34

La tercera planta, d’uns 3,40 m d’altura, és el darrer espai originàriament tancat de la torre. En aquest nivell, amb el parament sud-est parcialment ensorrat, hi ha tres mènsules que es poden considerar un dels detalls constructius més interessants de la torre. Dues –als paraments sud-est i nord– estan situades pràcticament a la mateixa alçada (F. 35, 36) i tot i que probablement devien ser elements de suport d’un sostre, no creiem que es tracti, segons la teoria de Cabañero (1897: 319) de restes d’arrencades d’un arc de tipus diafragma. Per fer aquesta afirmació ens basem en la seva superfície superior, exempta de restes de qualsevol inclinació i, sobretot, en el fet que si es tracen uns eixos des d’aquestes superfícies horitzontals cap al parament oposat no coincideixen en una línia sinó que es creuen (F. 37). La tercera mènsula, inclinada cap a la base, està situada al centre del parament nord i per sota del nivell d’arrencada de la mènsula superior (F. 38). Tampoc en aquest cas veiem clara la proposta de Cabañero (1987: 319) segons la qual aquest element serviria de suport a una escala, car no sembla que la distribució dels forats, situats a les superfícies adjacents que haurien de contenir les bigues de suport, guardi cap relació amb la mènsula, necessària per a aquesta finalitat. L’única finestra –aproximadament de 60 x 60 cm amb llinda de taulons de fusta– està situada al parament sud-oest (F. 39). Unes restes de muntants formats amb peces escairades permeten suposar que al parament sud-est hi havia una espitllera (F. 40).

  • F. 35
  • F. 36
  • F. 37
  • F. 38
  • F. 39
  • F. 40

La terrassa de la torre originària es trobava a uns 18 m d’alçada; així ho indiquen uns forats de caps de bigues alineats en aquest nivell (F. 38). Com ja s’ha dit, les dues mènsules del pis inferior també podrien formar part del suport del sostre de la terrassa. En l’estat actual de conservació és pràcticament impossible reconèixer la forma del coronament de la primera obra. Tot i que és de suposar que hi havia merlets, als paraments no s’aprecien traces d’aquest sistema de protecció. El coronament del regruixit posterior, és a dir del folre, està acabat amb merlets –actualment només en queden set–. A les fotografies es distingeixen restes d’acabats piramidals dels merlets, sobre una petita base que sobresurt del seu volum prismàtic (F. 24, 32). A l’alçada aproximadament d’1 m sobre el nivell de la terrassa originària ressegueix els paraments sud-est i nord un rebaix dins del mur l’amplada del qual no s’ha pogut determinar però que possiblement tenia la funció de pas de ronda. Al coronament ruïnós no hi ha cap vestigi –o al menys no es pot observar des de la planta baixa– del desguàs de la terrassa.

Els espais de la torre estaven tots arrebossats amb morter de calç. Als paraments de la primera i segona planta hi ha extenses superfícies arrebossades en les que es pot distingir clarament diverses empremtes de la manera de d’aplicació (F. 41). Aquests vestigis, per la seva naturalesa perible entre altre, tenen una gran vàlua de caire històrico testimonial de mostra de tècniques de revestiment amb la finalitat de protegir la fàbrica construïda.

  • F. 41

Com a conclusió de la descripció compositiva, remarquem que és precisament la planta triangular la que fa que aquesta torre sigui singular i única dins de la tipologia militar altomedieval, època de torres de defensa sobretot circulars. És cert que existeixen torres amb aquest tipus de planta –el castell de Novelda (Alacant), el castell de Belvís (Cáceres)– o amb plantes similars, és a dir, pentagonal en proa –castell d’Ortenberg (Alsàcia))– per citar-ne només uns exemples, però totes són d’època posterior.

Estat de conservació (plànols 2 i 3)

Consideracions generals

El resultat de l’estudi general de la torre es reflecteix en la següent descripció dels danys i en el quadre de l’estat de conservació. En el quadre s’enumeren tant els danys i causes –dos conceptes difícils de separar o distingir– com els detalls i elements destacables. El coneixement d’ambdós és necessari per establir els treballs de restauració. S’ha contemplat també la modificació de l’entorn, del qual el monument no es pot sostreure.

Descripció de danys

Modificació de l’entorn

Una vegada perduda la funció medieval del castell, aquest va sofrir un procés de decadència i ruïna de la qual només es va salvar una reduïda part de la sala i la torre de defensa, ja que aquest fou l’element del conjunt més resistent a l’acció de l’home i al pas del temps. La lenta degradació, que comportà la desaparició de la major part de les edificacions, al mateix temps que l’acumulació d’informes capes de terra, va ocasionar la modificació de l’entorn natural de la torre. Aquesta modificació no representa en sentit estricte un dany, sinó una distorsió en la percepció global del monument. Per recobrar, dins de les limitacions i de la capacitat comprensiva de les persones actuals, el funcionament de l’espai d’un castrum, amb la torre de defensa inclosa, serà necessari realitzar excavacions arqueològiques prèvies a la intervenció.

A les obres de consolidació de la base del parament sud-oest, l’any 2003, es construí un pont d’accés a l’obra. Aquest accés provisional, molt ben resolt, es mantindrà igualment per a l’accés de les obres proposades al projecte (F. 7).

Danys estructurals: murs i sostres

L’estat de conservació de la torre és d’un progressiu deteriorament, amb zones properes a una ruïna imminent. És evident que tots els danys que l’afecten estan estretament relacionats i que la seva causa directa rau en la falta d’un bon coronament, l’element protector de la part superior dels paraments (F. 42). El dany es manifesta en la descomposició generalitzada del morter de juntes. Aquest, de bona qualitat, és completament absent en àmplies zones, les filades no tenen unió, fet que afavoreix la penetració de l’aigua a l’interior dels murs on continua la descomposició. Les lesions del coronament s’agreugen als paraments sud-est i sud-oest, on s’aprecien grans pèrdues de volum petri (F. 43). Apuntem que aquests grans esvorancs, juntament amb la caiguda de la part del folre del parament sud-est, podrien ser deguts a un llamp, ja que en les fotografies antigues les esquerdes semblen tenir quasi la mateixa grandària. La conseqüència del coronament deficient provoca a la vegada el desequilibri de tensions internes en els murs, és a dir cansament material de la fàbrica a causa de la descomposició de morters, amb esquerdes i múltiples fissures com a manifestació més perillosa i accentuada en la proximitat dels distints esvorancs o obertures on manca part de les llindes de fusta (F. 27, 28). En aquest punt remarquem, comparant les fotografies actual y antiga (F. 28, 32), l’evolució desfavorable, a falta de llinda, de la esquerda i de l’esvoranc en la finestra, trencada potser en principi per l’home, del parament sud-est de la planta primera. A la cara nord del coronament hi ha abundant vegetació.

La desaparició total dels sostres és el segon dany estructural i se suma en gravetat al primer. La manca de divisió intermèdia significa que els alts murs manquen de components que actuarien de reforç horitzontal i d’unió de l’espai construït. La probable causa d’aquesta desaparició és la reutilització de la fusta en altres construccions, ja que no es veuen senyals d’incendi o de lenta destrucció natural. Com ja s’ha dit, comptem amb forats de caps de bigues i restes de bigues que determinen la seva posició original en quatre nivells.

  • F. 42
  • F. 43

Danys en revestiments i tancament practicable

L’interior de la torre estava arrebossat. Actualment l’arrebossat ha desaparegut quasi completament a la tercera planta i a la terrassa. Per tant, els paraments en aquesta part exposada a l’intemperie no tenen la pell protectora que ajudaria a frenar l’entrada de l’aigua a l’interior de la fàbrica. Uns altres danys que presenten els arrebossats són el despreniment de la base i fissures. Unes extenses superfícies d’aquest valuós testimoni d’acabat superficial semblen estar en bon estat de conservació.

El folre del parament nord, el més compacte i amb menys lesions de tot el volum construït està cobert de líquens. Aquesta biodegradació, present en tot el parament, no pot ser considerada una patologia, sinó un fenomen natural interessant, indicatiu de l’orientació geogràfica del mur.

L’obertura d’accés a la torre no té porta; als paraments perimetrals –brancals i llinda– no s’aprecien detalls constructius que n’indiquin la configuració originària.

Quadre de conservació

A. Modificació de l’entorn immediat

Acumulació d’enderrocs i terra

Vegetació

Pont d’accés provisional

B. Danys en murs

Esquerdes i fissures

Pèrdua de volums de maçoneria

Morter de junts desintegrat / inexistent

Volum de maçoneria no original

Colònies de microflora

C. Danys en sostres i terrassa

Pèrdua de terrassa

Pèrdua de terrat

D. Danys en tancament practicable

Pèrdua de porta de entrada

E. Detalls i elements destacats

Finestra i/o espitllera

Forats de caps de bigues / de bastida

Forats tapats

Forats de caps de bigues d’obra posterior

Rebaix / ressalt horitzontal de mur

Merlet

Biga de descàrrega

Restes mènsula

Restes de biga / elements de fusta

Latrina

Llinda de fusta

Accés provisional

Arrebossats de calç al interior

Justificació de les intervencions (plànol 4)

Criteris generals

La valoració i la síntesi dels estudis previs, reunits en la investigació històrica, l’anàlisi estructural, de composició, juntament amb els danys, formen un marc de coneixements globals sobre la torre. Aquests coneixements de realitats diferents, però estretament relacionats entre si, van condicionar la formació de criteris generals reunits en els següents punts.

1. Arqueologia

Uns dels treballs previs a les obres és la retirada de volums de terra i d’enderrocs a l’interior com en l’espai exterior de la torre. Tots aquests treballs, de suma importància per a l’ampliació dels coneixements de la torre i del recinte monumental en general, seran realitzats per arqueòlegs i es presentarà un informe final amb els resultats de les excavacions.

2. Consolidació i restauració

La màxima vàlida per a totes les intervencions és la de mantenir l’autenticitat única i testimonial d’aquesta excepcional arquitectura militar de l’Alt Gaià. Por aquest motiu la proposta es limita a un conjunt d’obres que hauran de tornar a l’estructura dels murs la seva capacitat portant i al conjunt de la torre la seva estabilitat original i una clara comprensió espacial.

Els espais recuperats de la torre hauran d’apropar al visitant actual una torre de defensa i guaita de l’època en què el territori a ambdós costats del riu Gaià pertanyia a la frontera entre l’Islam i els comtats cristians. Com eren els detalls i dispositius de defensa i com funcionava, tant a nivell intern com en relació amb les altres defenses, una torre d’aquesta mena en el transcurs dels segles? Les diverses preguntes no tenen encara una resposta definitiva. Per aquest motiu aquesta consolidació i restauració s’entén com a arqueològica. És a dir, es respectaran tots els detalls aparentment sense cap ús (forats, pedres sobresortints, mènsules) ja que no tots els elements tenen encara una clara explicació i és convenient tenir la possibilitat de poder seguir estudiant-los, tant durant l’obra des de les bastides com posteriorment, un cop consolidada la torre.

En tots els processos restauradors s’usaran materials i tècniques tradicionals: maçoneria de pedra calcaria i morter de calç en restitució de paraments, fusta de pi roig sec en restitució de sostres i altres elements de fusta o morter de calç en rejuntats. En cap moment es buscarà la diferència entre la preexistència i la restauració, sinó una plena integració de les parts consolidades o restaurades a l’entorn construït.

Respecte els líquens que formen part integral del semblant del folre nord de la torre, els no danyen la fàbrica, degut a aquet motiu no s’eliminarà aquesta capa superficial. Els líquens es neutralitzaran i es retiraran mitjançant neteja en sec només puntualment en els arrebossats interior dels paraments.

Conclusions

S’ha de apuntar, que la torre té una considerable quantitat de detalls i elements constructius originals, alguns – actualment des de lluny- sense aparent context: tots s’han d’estudiar amb molta detenció durant les obres i conservar amb la màxima cura i atenció. Precisament aquests detalls i elements, juntament amb l’ambient natural i amb la composició del monument, determinen la autenticitat irrepetible de Santa Perpetua de Gaià i s’han d’ estudiar durant les obres i posteriorment.

2. OBRES

En novembre 2011 he passat per Santa Perpetua per fer una visita particular a les obres de la torre, atès que la direcció de d’aquestes, per la decisió d’ajuntament, la fan uns altres tècnics. Des de lluny he sentit el soroll d’una serra mecànica, que em va posar en alerta. Ja a les bastides –m’ha guiat un paleta molt amable- podria entendre d’ on proveïa aquest soroll insistent: vaig veure horroritzada com, per fer els cosits de les nombroses esquerdes dels paraments, es talla horitzontalment el mur alt medieval sense cap mirament. El morter per tapar la considerable regata, malgrat sigui de calç –amb sorra de pedrera!-, no es sembla en res a la preexistència. Es evident que no es fan cap proves per aproximar-se a la textura del material original i els paraments estan sembrats de grans taques blanques de cosits o de rejuntats. Una altra punxada al cor d’un professional de restauració son els volums de restitució amb maçoneria, que fets amb tota la bona voluntat del paleta, no es fan amb l’acurat estudi previ de les tècniques constructives de la torre i anul·len totes les possibles investigacions futures. Tampoc es veuen excavacions arqueològiques, planificades en el projecte amb l’ intenció d’aclarir la relació de l’entorn immediat amb la torre.

Cal repetir que conèixer la historia, els materials, les tècniques i els detalls del monument i renovar-lo amb sensibilitat es una tasca de molta responsabilitat i de gran alcans patrimonial; el coneixement de la preexistència i la professionalitat son imprescindible, perquè les conseqüències de les intervencions realitzades per persones sense els deguts coneixements de les bones pràctiques de restauració i – com ja dit- sensibilitat, tenen caràcter fatal pel fet de ser irreversibles.

Doncs, a la torre de Santa Perpetua de Gaià, única en el seu gènere, les intervencions es realitzen sense la deguda professionalitat i sense el compliment de la Llei 9/1993 de Patrimoni cultural Català.

La intervenció, que no te res de veure amb el projecte aprovat, es pot resumir d’aquesta manera (F.1 – 8):

·      Falta total de bones pràctiques de restauració

·      Inexistència d’arqueologia d’entorn immediat

·      Destrucció de l’autenticitat irrepetible del lloc

·      Eliminació dels detalls constructius i formals, fet que impossibilita futures investigacions històriques.

  • F. 1 Restitució del coronament abans de tenir consolidada la part inferior de la torre.
  • F.2 Rejuntat de paraments amb morter que no te res de veure amb la preexistència.
  • F. 4 Regata horitzontal, sense miraments, per realitzar els cosits de paraments.
  • F. 5 Rejuntat de la regata amb morter que no te res de veure amb la preexistència.
  • F.6 Una mostra d’eliminació d’un detall important amb un rejuntat inadequat i innecessari
  • F.7 Detall de la F.6 abans de la intervenció
  • F.8 Restitució de maçoneria del coronament que inclou detalls inventats que son uns forats de caps de bigues i una mènsula


Intervencions realitzades al conjunt monumental de Santa Perpètua de Gaià en l’ últims anys

  1. Intervenció en l’interior i l’exterior de l’ermita prerromànica de Santa Susana: sense excavació arqueològica, l’estudi previ de l’edifici i seguiment d’obres.
  2. Realització d’un camí d’accés a les obres i que travessa l’antic poblat: sense excavació arqueològica i l’estudi previ del lloc
  3. Construcció d’un dipòsit d’aigua en l’àmbit d’antic poblat: sense excavació arqueològica i l’estudi previ del lloc
  4. Construcció d’un muret en la proximitat de l’antiga muralla: sense excavació arqueològica i l’estudi previ del lloc
  5. Consolidació de restes de castell sense els deguts estudis arqueològics.
  6. Intervenció en la torre alt medieval que no respecta el projecte aprovat.

Bibliografia consultada

batet1996 BATET i COMPANY, Carolina

La Marca de Barcelona als segles X-XI

Institut d’Estudis Penedesencs

San Sadurní d’Anoia, 1996

benet1995a BENET i CLARÀ. Albert + Esperança PIQUER i FERRER

Castell de Santa Perpètua de Gaià

Fundació Enciclopèdia Catalana

Barcelona, 1995

A: Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 512-513

benet1995b BENET i CLARÀ. Albert

La Conca de Barberà

El Marc Històric. La Invasió Àrab

Fundació Enciclopèdia Catalana

Barcelona, 1995

A: Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 431-445

blasi2000 BLASI i VALLESPINOSA, Francesc (Fotografies)

La Vall del Gaià al Primer Terç del Segle XX

Centre d’Esdudis del Gaià, Centre Excursionista de Catalunya

Valls, 2000

bolos1995 BOLÒS i MASCLANS, J. + Albert BENET i CLARÀ + E. PIQUER I FERRER

Castell de Santa Perpètua de Gaià

Barcelona, 1995

A: Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 512-515

cabañ1997 CABAÑERO SUBIZA, Bernabé

Los Castillos Catalanes del Siglo X

Institución Fernando el Católico

Zaragoza, 1997

cabes2000 CABESTANY i FORT, Joan-F.

La Marca de l’Alt Gaià

Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-arqueològica

Barcelona, 2000

catal1992a CATALÀ i ROCA, Pere + Miquel BRASÓ i VAQUÉ

Castells de Santa Perpètua, Pontils i Vallespinosa

Rafael Dalmau

Barcelona, (1971), 2ª 1992

A: Els Castells Catalans, vol. IV, 327-340

catal1992b CATALÀ i ROCA, Pere

Castell de Selmella

Rafael Dalmau

Barcelona (1971), 2ª 1992

A: Els Castells Catalans, vol. III, 526-535

españ1991 ESPAÑOL, Francesca

L’Arquitectura Religiosa Romànica a la Conca de Barberà i Segarra Tarragonina

Centre d’Estudis de la Conca de Barberà

Montblanc, 1991

fontr1969 FONT i RIUS, José Mª

Cartas de Población y Franquicia de Cataluña

Volumen I Textos

-

Barcelona, 1969

fortc1972 FORT i COGUL, Eufemià

El Senyoriu de Santes Creus

Fundació Salvador Vives Casajuana

Barcelona, 1972

graup2003 GRAU i PUJOL, Josep M.T. + Manel GÜELL

Un Capítol Oblidat de la Revolució i la Guerra Civil Espanyola

-

- , 2003

A: Serra d’Or 521 (maig 2003), pp. 33-37

herna2003 HERNÀNDEZ CARDONA, F. Xavier

Història Militar de Catalunya. Aproximació Didàctica

Vol. I: Dels ibers als carolingis

Rafael Dalmau

Barcelona, 2003

igles1934 IGLÉSIES, Josep + Joaquim SANTASUSAGNA

Les Valls del Gaià, del Foix i de Miralles

Guia itinerària precedida d’un esbós monogràfic

Centre de Lectura de Reus

Reus, 1934

junye1992 JUNYENT i SUBIRÀ, Eduard

Diplomatari i Escrits Literaris de l’Abat i Bisbe Oliba

Institut d’Estudis Catalans

Barcelona, 1992

mique1999 MIQUEL, Marina + Josep SANTESMASES + Dolors SAUMELL

Els Castells de Gaià

Edicions Cossetània

Valls, 1999

miret1910 MIRET i SAN, Joaquím

Les Cases de Templers y Hospitalers en Catalunya

Aplech de Noves y Documents Antics

Impremta de la Casa Provincial de Caritat

Barcelona, 1910

morer1981i MORERA LLAURADÓ, Emilio

Tarragona Cristiana

Historia del Arzobispado de Tarragona y del Territorio de su Provincia

Institut d’Estudis Tarraconenses R. B. IV

Tarragona, (1897) 1981 facsímil, vol. I

palli1991 MARTÍ i AIXALÀ, Josep (comissari)

Pallium. De la Memòria de sant Fructuós al Triomf de santa Tecla

Catedral de Tarragona

Tarragona, 1991

piefa1984 PIÉ FAIDELLA, jOAN

Annals Inèdits de la Vila de La Selva del Camp de Tarragona

Institut d’Estudis Tarraconenses “Ramon Berenguer IV”

Tarragona, (1899-1914), 1984 facsímil

plade1995xxi PLADEVALL i FONT, Antoni (dir)

Catalunya Romànica

El Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà

Fundació Enciclopèdia Catalana

Barcelona, 1995, vol. XXI

ponsg1963 PONS i GURI, J. M.

Un fogatgement desconegut de l’any 1358

Real Academia de Buenas Letras

Barcelona, 1963-64

A: Boletín de la Real A. de Buenas Letras, núm. 30, pp. 323-498

segur1984 SEGURA i VALLS, Joan

Història de Santa Coloma de Queralt

Refosa i Ordenada en la seva Ampliació per Joaquim Segura Lamich

Ajuntament de Santa Coloma

Santa Coloma de Queralt, (1879), 1984, 3ª ed.

sobre1970 SOBREQUÉS i VIDAL, Santiago

Els Grans Comtes de Barcelona

Ed. Vicens Vives

Barcelona, (1961) 2ª 1970

sotor2001 SOTORRA i MONTBLANCH, Jordi

Fogatge de 1515

A la Conca de Barberà i la Baixa Segarra

Associació Cultural Baixa Segarra

Santa Coloma de Queralt, abril 2001

A: Recull, núm. 7, pp. 45-64

udina1947 UDINA MARTORELL, Federico (ed.)

El “Llibre Blanch” de Santas Creus

Consejo Superior de Investigaciones Científicas

Barcelona, 1947


[1] Estudi històric: Josep Abela Montoya, historiador

[2] Informació personal de la directora de les excavacions Mónica López.

[3] Agraïm el suport rebut de la professora Montserrat Sanmartí en aquesta tasca.

[4] Veure l’aproximació històrica de la mateixa al projecte de restauració, exp.: SAPEGI-05

[5] Consolidació de la torre de santa Perpètua de Gaià, terme municipal de Pontils, autor de projecte: Xavier Talens Marcet, enginyer de camins, Canals i Ports, febrer 2003

[6] Castells catalans, Vol.IV, p. 329, foto Català i Roca, Pere