Restauració de les voltes, teulades i paraments verticals exterior de l’església, Santa Perpetua de Gaià (Conca de Barberà)

1. PROJECTE

Situació i emplaçament del conjunt monumental de Santa Perpetua de Gaià (plànol 1)

L’església de Santa Maria és una part integrant de l’impressionant conjunt arquitectònic i paisatgístic de Santa Perpètua, que alhora s’ubica al curs alt del riu Gaià a municipi de Pontils, a l’extrem nord-oest de la comarca de la Conca de Barberà. A aquest indret s’hi accedeix per la carretera T-201, que —a una distància d’uns 9 km i seguint el riu cap al seu origen— uneix aquest lloc amb Santa Coloma de Queralt, capital històrica del territori de la Baixa Segarra.

El conjunt arquitectònic està emplaçat en una planícia estreta i allargada, de aprox. 200 x 40 m, que corona un cingle de 55 m d’alçada sobre el riu, el perímetre corb del qual ressegueix del nord-est al sud-oest el pronunciat meandre creat pel Gaià a la roca calcària (F. 1). L’espai comprès pel monument conté, juntament amb restes d’estructures d’un castell, les seves muralles, la seva torre i l’església, unes superfícies a la zona nord-est, actualment sense edificis. No obstant, segons unes empremtes excavades a la base rocosa i als vestigis de la muralla, també hauria d’haver estat ocupat en el seu dia per diverses estructures construïdes. Aquest recinte de tipus castrense es complementa amb el secular veïnatge d’un poblat petit assentat a continuació en el vessant sud-est de la muntanya, també originàriament emmurallat i en el present pràcticament arruïnat i envaït per una exuberant vegetació.

    • F. 1

Pot assegurar-se que Santa Perpètua, enclavada estratègicament al mig de la vall, rodejada de muntanyes més elevades, amb vistes que atenyen perfectament el castell de Pontils al nord i, a la llunyania cap al sud-est, el Montagut amb la seva ermita de Sant Jaume, és l’element d’identitat inconfusible d’aquest paratge únic que és el curs alt del riu Gaià (F. 2, 3,).

    • F. 2
    • F. 3

Estructuració del conjunt en sectors

La complexa estructura espacial del conjunt monumental de Santa Perpètua engloba diverses superposicions, empremtes i runes d’edificacions originàries del segle X i posteriors, entre les quals destaquen dues construccions d’excepcional valor històric i documental: la singular torre de planta triangular altmedieval i el considerable i harmònic volum de l’església neoclàssica (F. 4).

Per facilitar l’estudi del lloc i la creació de diversos projectes de restauració, hem desglossat el complex fortificat en tres sectors. Aquests sectors queden delimitats per construccions d’aspectes tipològics o de composició afins. S’han creat grups reduïts, susceptibles d’un tractament de conservació i restauració comú. La divisió, exposada a continuació, es complementa amb un quart grup dedicat a camins, elements inseparablement units al territori.

La base per aconseguir aquest propòsit ha estat la lectura de la bibliografia i documentació referida al lloc, el reconeixement del terreny natural adaptat per l’home i mapes topogràfics a diversa escala.

    • F. 4
    • F. 5

Sector A – Recinte del castell

Aquest sector, a l’extrem sud-oest de la planície, el podríem contemplar com el castrum pròpiament ditja que s’assenta estratègicament en una zona de difícil accés, perfectament protegida per l’alt cingle i amb un control directe sobre el congost on transcorre, paral·lelament al riu, l’antic camí (F. 5). Des del punt de vista de restes d’elements construïts és el més complex: pràcticament en tota la superfície, rodejada de restes d’una muralla perimetral que creix directament de la roca, es troben vestigis o runes d’edificis. Sobre aquests vestigis en destaquen dos: la nau o sala, una edificació a la punta sud-oest del sector i la torre de planta triangular a l’extrem oposat, nord-est. En el paràmetre sud de la nau hi ha una arcada —els seus brancals ocults sota les runes i la vegetació— que podria ser part de l’accés principal originari del castell, des d’aquí partiria un tortuós camí que devia unir aquesta entrada amb el camí principal del riu (F. 6). La torre està emplaçada a continuació d’una vall artificialment excavada a la roca i vigila —al mateix temps que el territori— l’immediat entorn en direcció a l’actual carretera (F. 7). S’ha d’afegir també que la carretera es va construir als anys trenta del segle XX i que aquest costat és el flanc dèbil, menys protegit per la naturalesa, de la fortificació.

    • F. 6
    • F. 7 A la part alta de la foto esta la carretera nova

Sector B – Recinte d’església

El recinte s’estén a continuació del sector A, delimitat pel la vall del castell citada anteriorment i l’actual carretera en els extrems sud-oest i nord-est respectivament; pel costat nord-oest està ben protegit per l’alt cingle, al sud-est hi ha l’antiga població. Segons una línia de murs arruïnats al seu límit sud-est, era un espai possiblement també circumval·lat de muralles. Antigament formava part del castell i creiem que era la zona —com en tants d’altres castells medievals— de serveis: aquí, segons les empremtes a la roca, citades a l’apartat 1.2., hi podrien haver hagut diverses construccions que pertanyien a la vida quotidiana de l’Edat Mitjana (F. 7). Només un estudi arqueològic podria ajudar a discernir aquesta incògnita. Però, la més significativa de les edificacions es, sens dubte, l’església amb l’entrada original orientada cap a la torre triangular i emplaçada a continuació de la vall, que segons empremtes a la roca disposava d’algun tipus de pont segurament de retirada fàcil. Es traca d’una arquitectura religiosa indissolublement unida a un assentament castral.

Sector C – Poblat abandonat

En el veïnatge directe dels dos recintes, al vessant sud-est, l’únic que és més suau de la rocosa mola de Santa Perpètua, s’assentava una petita població. Del seu vilar s’endevinen alguns vestigis situats esglaonadament a la muntanya, seguint les seves línies de nivell (F. 8, 9). Un camí imprecís que uneix les restes de les cases porta a un portal amb arc de mig punt emplaçat a la part inferior del vilar: el portal indicaria l’existència d’una antiga tanca, que actualment ja ha desaparegut. A la part alta del poblat, i com a element construït que articula la seva unió amb el castell, es troben les runes de l’antiga abadia, un voluminós edifici perfectament identificable a les fotografies antigues.

    • F. 8
    • F. 9

D. Camins (plànol 1)

Els únics camins que encara es poden reconèixer són dos: el primer, l’ancestral camí de la riba esquerra del riu, que el creua en el meandre baix del cingle i continua cap a Santa Coloma i el segon, que parteix de l’actual poblat emplaçat al costat del riu,[1] puja dret la muntanya, travessa l’antic poblat i acaba prop a la entrada actual de l’església. Aquesta segona comunicació unia segurament el poblat antic amb el camí principal.

Aproximació històrica a l’església[2]

1. Introducció

Per exigències del projecte aquesta aproximació ha de ser curta i la corresponent selecció bibliogràfica, també. Els criteris de referència bibliogràfica són els següents: a cada obra se li assigna un codi compost de les primeres cinc lletres dels cognoms de l’autor i la data de publicació. Dit codi es fa servir a la bibliografia i per a la citació dintre del text, seguit de dos punt i les pàgines referides. Altres referències com notes, documents, etc. es continuen després de coma. El títol dels articles dins d’un volum o publicació regular s’afegeixen després de A: en cursiva i prescindint de posar-lo entre cometes.

2. El conjunt castral

Les primeres mencions sobre el terme de Santa Perpètua de Gaià les trobem el 976 en el document de venda del castell de Queralt al vescomte Guitard per part del comte Borrell de Barcelona (segur1984 [1879]: 43-45; cabes2000: 19, doc. 1), però ja en un document de 960 el comte Borrell fa cessió del castell de La Roqueta, a l’Anoia, al seu fidel Isarn (benet1982: 27-28, n. 13; fontr1969: 10, doc. 6). Aquest personatge pertany a la família Sal·la, fundadora del monestir de Sant Benet de Bages, aprisionadors de la conca alta del Gaià i també del castell de Santa Perpètua. Relació que ens permet pensar que al voltant dels anys 60 del segle X es pogué construir el castell de Santa Perpètua (bolos1995: 512; cabañ1997: 316-7), com a conseqüència del pacte de 966 entre els comtes de Barcelona i els califes de Còrdova. És possible que el resultat del pacte fos l’abandonament de la ciutat de Tarragona, ocupada pel comte Sunyer el 941/942, i el reforçament de la línia defensiva de la zona penedesenca, situada ara a les riberes de l’Anoia i el Gaià (herna2003: 192). No obstant això, no disposem de cap document del segle X que confirmi la construcció del castell de Santa Perpètua, el qual probablement hauria estat devastat, però no despoblat durant les ràtzies d’Almanzor en les incursions sarraïnes del 978 (benet1995: 431), ja que el 996 es documenta la venda dels castells de Montagut, Querol i Pinyana a Hug de Cervelló pel seu germà Sendred de Gurb i la seva dona Matrecinda. En les afrontacions definides en el document de venda se cita: “…et de circio in termino de Santa Perpetua, vel de Miralias, et est omnia in comitatu Barquinone.” (morer1981i: ap. n. 4).

És a inicis del segle XI quan trobem el document més interessant per a la història del conjunt de Santa Perpètua de Gaià, perquè és el primer que fa referència al seu castell i ens permet conèixer les seves relacions de propietat (el document està abastament citat a la bibliografia). L’1 de febrer de 1011 (1012?) es celebra un judici sobre l’altar de l’església de santa Susanna, davant del castell de Santa Perpètua (more1981i: ap. 5), per a solucionar el litigi sobre el lloc de Selmella en el terme de Santa Perpètua. S’enfronten el bisbe Borrell de Vic i el seu oncle Sal·la, besnét del fundador de Sant Benet de Bages (bolos1995: 512), per una banda, contra Hug [de Cervelló] de la prole d’Ansulf, per l’altra, per motiu de la propietat del castell de “Saumella”. Els primers afirmaven que aquest els pertanyia perquè estava situat dins del terme de Santa Perpètua. Hug, al contrari, responia que el castell havia estat ocupat pel seu pare i pel seu germà Amat, qui va ser mort pels sarraïns, i ell com a hereu el te per més de 30 anys com a lliure alou. Hug de Cervelló guanyarà el plet. De fet aquest personatge, molt poderós a inicis del segle XI, és l’iniciador de la baronia de Cervelló, la qual ostentarà el domini de Santa Perpètua a partir de la segona meitat dels segle XI, com ensenya la convinença de 1052, entre el comte Ramon Berenguer I i Alemany Hug de Cervelló (españ1991: 298 à LFM, I, 278), i que es manté també a la segona meitat del segle XIV, com demostra el document de 1365, pel qual Ramon Arnau de Cervelló, senyor dels castells de Vallespinosa i Santa Perpètua atorga poders en favor de Berenguer de Llorac, castlà de Rocafort (catal1992a: 331, n. 21). A finals del segle XV encara es documenten els Cervelló, barons de la Llacuna, com a senyors del castell de Santa Perpètua, però el lloc te una gran davallada poblacional, car al fogatge de 1496 es comptabilitzen només deu famílies (mique1999: 91), i pitjor encara, al fogatge de 1515 Santa Perpètua te només 5 focs (sotor2001: 47).

3. L’església parroquial

Es podria pensar que l’església de santa Susanna -sobre l’altar de la qual es celebrà el judici suara esmentat- és l’edifici on s’aixecà la construcció originaria del present projecte, l’església parroquial de santa Maria, però sorprenentment es tracta de l’església situada en el perímetre del cementiri del poble, a un centenar de metres del castell. Aquesta circumstància ens pot fer pensar que, o bé l’església del castell no era construïda en una data tan primerenca com el 1011, o bé no es volia celebrar el judici en les dependències d’un dels litigants. Una tercera possibilitat, descartada ara per ara pel silenci dels documents, seria que en alguna data incerta s’hauria fet un canvi de nom en una nova consagració dels dos llocs de culte. L’opció més plausible sembla ser la de no realitzar el judici en camp del contrari, donat que un document de voltants de 1020 ens indica que les disposicions testamentàries de Sal·la es realitzaren “…in castrum vocitatum Sancta Perpètua ante cuius altario consistimus nos elemosinarius sequentes…” (españ1991: 298, n. 12; bolos1995: 512), fent clara referència a la capella castral, però sense aclarir si es tracta de santa Susanna o santa Maria.

Així, la primera menció explícita de l’església que documentem la trobem en el testament que el 1172 atorga Pere d’Anguera, llegant bens a Santes Creus, a qui deixava tots els bens que tenia a Santa Perpètua, excepte els rèdits de molienda “…quod dono ecclesie sancte Marie de sancta Perpetua medietatem ad opera et medietatem clericis eiusdem loci per missas et hoc de presenti expleto.” (udina1947: 159, doc 158). No queda clar si és per a la construcció de l’església, o per a obres que s’estan fent. De igual forma no ens aclareix la butlla de 1154 que Anastasi IV atorga a l’arquebisbe de Tarragona, confirmant les possessions de la seu tarragonina, on es fa menció de “…ecclesiam de Sancta Perpetua…” (españ1991: 300; plade1995: 452), si es tracta de santa Maria o santa Susanna. En la butlla de 1193 que Celestí III envià en favor de l’església de Tarragona, “…aleshores documentem la parròquia de Santa Perpètua…” (españ1991: 300, n. 24), que suposem és la parroquial de santa Maria. La transcripció d’una inscripció a una lauda sepulcral de 1348, ara desapareguda, ens relata la construcció d’una capella sota l’advocació de santa Maria a l’església de santa Susanna (españ1991: 301, n. 28 à ap. 16 i 17).

A les darreries del segle XIV, entre 1388 i 1406 trobem diversos documents que donen comte de l’actuació de dos rectors de la parròquia de Santa Perpètua en afers particulars (piñol2000: docs. 98, 99, 102-104, 141, 146, 152).

Es interessant el document de 1411 (AHAT, Fons parroquial Santa Perpètua, Caixa 4, 23-a) sobre el repartiment de la talla de l’església per les obres i despeses realitzades, però malauradament manquen detalls de dites obres (Annex 2.1).

En la visita pastoral de l’arquebisbe Joan Manuel de Espinosa realitzada en 1666 a Santa Perpètua (AHAT, Fons parroquial Santa Perpètua, Caixa 4, 26-b) s’especifica que les construccions visitades estan be i decents, tal com l’altar major, el qual està a la invocació de Nostra Senyora. També es visiten els altars de nostra senyora del Roser i del nom de Jesú, i l’església vella, que està a la invocació de santa Susanna, està be i decent i algunes vegades es celebra missa (Annex 2.2). Però, en la visita pastoral de l’arquebisbe Manuel de Samaniego i Jaca, realitzada en 1723, no es fa cap referència a l’inventari immoble (Annex 2.3).

Al segle XVIII hi ha un important creixement demogràfic a Catalunya a conseqüència de la bonança econòmica, que també repercuteix en el terme de Santa Perpètua, on el nombre d’habitatges segons les diferents sèries censals estaria entre 24 i 25 cases (graup1990: 36). Aquest creixement arribarà al seu màxim a mitjans segle XIX, “…ja que suma en tot el municipi 1.030 veïns, dels quals 400 viuen al poble…” (mique1999: 92). Aquest fenomen es tradueix naturalment en la construcció de noves i més grans esglésies parroquials, com queda manifest en les obres realitzades a partir de finals del segle XVII (fugue1983). No obstant, per a l’església de santa Maria, objecte d’aquest projecte, no hem trobat als arxius, fins ara, cap contracte d’obres o document que faci referència clara a la seva construcció. El document petri més convincent el tenim a la pedra incrustada damunt la dovella clau de la porta d’entrada, on veiem gravada la data de 1806, puig suposem que es tracta de l’any en que s’acabà d’envestir l’obra (F. 29, 30). Creiem que aquest fet resta corroborat per la nota del rector Ramon Piñol de 1807, per la qual aquest convé amb el Comú de la parròquia de Santa Perpètua “…per donar la deguda capacitat a la nova Iglesia que se va a fer, prendre un pati propi de la Rectoria…” (españ1991: 390, ap. 21; el subratllat és nostre), malgrat que l’autora interpreti la nota com si fos “…sobre els inconvenients de l’església vella (dedicada a Santa Maria) i la necessitat de bastir-ne una de nova.” No obstant, és factible la possibilitat que la data gravada de 1806 faci referència a l’inici de les obres, tenint present que l’ornamentació interior de l’església mostra un caràcter estilístic neoclassicista, el qual es desenvolupa fermament a les primeres dècades del segle XIX. O bé, que la data sigui essent vàlida per l’acabament de les obres exteriors, mentre que la decoració interior fos posterior.

Degut al canvi de director de l’arxiu Històric Arxiprestal de Tarragona fa un parell d’anys, i el canvi de les signatures topogràfiques dels documents, no hem pogut trobar encara l’instrument original esmentat per tal d’analitzar-lo detingudament. Una nota del rector March de 1840 dona comte del canvi d’orientació de la nova església, car: “…devem considerar que la posició de la Iglesia vella era que sas portas principals estaban frente lo castell y ara son frente Sta. Susana.” (españ1991: 391, ap. 22). El fet interessant de la nota és que “lo consueta” no tenia indicació de la transformació de l’església vella en la nova. Igualment, la visita pastoral de 1827 realitzada per l’arquebisbe Antonio Fernando de Echanobe y Zaldíbar, que hem consultat a l’AHAT, no fa cap referència a l’obra nova, i només es limita a l’inventari dels llibres sacramentals i dels objectes metàl·lics i “prendas” (Annex 2.4). Amb aquesta última menció concloem la ressenya històrica de la parroquial santa Maria del castell de Santa Perpètua, volent transmetre una idea de la dificultat en la recerca de documents importants referents a Santa Perpètua, màxim tenint present que tant el seu arxiu parroquial, com municipal, han estat destruïts durant la darrera Guerra Civil (graup2003).

Descripció compositiva i constructiva de l’església

L’església parroquial de Santa Maria, imponent arquitectura religiosa en perfecte equilibri amb la veïna torre medieval, es va construir a les primeres dècades del segle XIX[3] a l’indret d’un temple anterior citat ja al segle XII (F. 2, 4, 6). Aquest edifici es pot considerar dins de l’ampli grup de noves esglésies erigides a la Conca de Barberà durant la segona meitat del segle XVIII; no obstant, per la data tardana de la construcció, el seu aspecte decoratiu està realitzat ja plenament sota els cànons neoclàssics. L’única concessió de les rígides directrius marcades per les acadèmies, i com una nota de persistència del tan arrelat gust barroc, és la clau de la portada amb ornamentació rococó esculpida i amb lletres “A M” –Ave Maria (F. 10, 11).

    • F. 10
    • F. 11

L’església és d’una nau de planta rectangular de 20,50 x 10,80 m, dividida per contraforts i els corresponents arcs en cinc trams (F. 12, 13). Lateralment, al primer tram (2,30 m d’amplada), des dels peus del temple i del costat de l’evangeli, està emplaçat el campanar (F. 14); al costat oposat, hi havia el baptisteri (F. 15). Els dos trams següents (2,60 m d’amplada cadascun) contenen entre els contraforts dues capelles. El tram quart, amb una amplada de més del doble que els trams restants (5,60 m), està destinat al creuer. Finalment, la nau està conclosa amb el tram cinquè (3,50 m) destinat a presbiteri i dos sagristies laterals. Cal afegir que, del perímetre de la nau, en sobresurt un volum pertanyent a la part sud-est de la sagristia. Aquesta petita concessió de la rígida composició espacial es pot potser explicar per una unió o comunicació amb algun edifici preexistent, ja que en el paràmetre trencat semblen existir restes d’un accés. L’alçada de la nau fins al vèrtex de les voltes és de 9 m, l’excepció és al creuer, amb una alçada d’11 m. Observant la modulació de 9 m —amplada total interior, suma dels primers tres trams i suma del creuer i presbiteri— i l’alçada de 9 m, els constructors es regiren per l’equilibrat sistema compositiu ad quadratum, donat el difícil emplaçament a continuació del precipici i la condició de construir sobre la preexistència, no del tot correctament aplicat.

    • F. 14
    • F. 15

El campanar, com va escrit, està emplaçat en el primer tram; la seva alçada total de 17,70 m es divideix en dues parts (F. 16). La primera, que allotja una reduïda escala de quatre trams en planta de maó de pla, és un prisma rectangular de 3,50 m x 2,50 m de base i de 10,5 m d’alçada; aquesta alçada coincideix amb una petita divisió horitzontal del curvilini coronament de la façana principal. A partir d’aquí, i col·locant als quatre cantons unes escòcies de carreus, el volum construït adquireix la forma d’un octàgon (F: 17). Aquesta segona meitat correspon a la sala de campanes oberta a l’exterior amb quatre finestres de mig punt. La sala està conclosa amb una petita volta esfèrica realitzada en maçoneria; sobre el seu extradós estan directament col·locades les teules àrabs preses amb morter. Al vèrtex de la volta, s’hi va incloure una peça de fusta, és la base que sosté el penell de ceràmica i metall (F. 18). La il·luminació natural de l’escala es realitza a través de tres finestres tipus espitllera en el paràmetre sud-est.

    • F. 16
    • F. 17
    • F. 18

La totalitat de murs perimetrals i contraforts de l’església i del campanar, assentats directament sobre la roca, és de maçoneria ordinària, presa amb morter de bona qualitat. La pedra usada per a la seva construcció és calcària local, de mida i qualitat desigual. En els diversos paraments a l’interior, donada la degradació per humitats ja sense estucat, s’observen peces de pedra picada, possiblement reutilitzada de l’antic temple. Tots els cantons exteriors, campanar inclòs, estan reforçats amb obra de carreus. Respecte al sistema estructural vertical, és en el seu concepte global en realitat una adaptació i evolució estilística —com en altres tantes esglésies del segle XVIII— del per llarga tradició arrelat sistema constructiu d’arcs diafragmes usat per edificar nombrosa arquitectura religiosa durant els segles XII i XIII.

El gruix dels murs és d’uns 65 cm, amb l’excepció del mur sud-oest amb un gruix d’uns 85 cm fins a la meitat de la seva alçada, aproximadament. Ens hem d’aturar en aquest mur on hi ha, al paràmetre exterior, una arcada tapiada, que coincideix amb la porta tapiada del presbiteri (F. 19, 20). L’arcada de mig punt adovellada, amb dues senzilles impostes de forma desigual de pedra picada de tipus medieval i amb brancals de carreus (els del costat dret estan parcialment substituïts per maçoneria) juntament amb els murs adjacents pot pertànyer al temple originari castrense. Per a fer aquesta afirmació, comptem amb un document tardà, però interessant, que igualment ens aclareix l’orientació cap al sud-oest de l’actual església[4]:

    • F. 19
    • F. 20

Per evitar questions impertinents en los dias de Rogacions ya que lo consueta no nota que siguie la transformció de la Iglesia vella en la nova devem considerar que la posicio de la Iglesia vella era que sas portas principals estaban frente lo castell y ara son frente Sta. Susana…

Donades les condicions de l’emplaçament de l’església renovada per la preexistència i el terreny, l’ampliació era possible només cap al nord-est; a la façana nord-est també es va situar la nova entrada, és a dir, que l’entrada original es va convertir en part del nou presbiteri. De la mateixa manera, a la façana nord-oest, construïda sobre el precipici, es nota un cert canvi del gruix del mur que conclou a la meitat del tram tres en forma arrodonida, creada amb carreus (F. 20, 21). Per l’abundant vegetació i el lloc difícilment accessible, no es va poder estudiar el paràmetre amb més atenció, no obstant, creiem que estem davant d’un mur medieval.

    • F. 20
    • F. 21
    • F. 22

Un altre mur amb empremtes de la història d’un edifici desaparegut és la façana sud-est (F. 22); es tracta de la rectoria nova, construïda l’any 1900: d’ella, en queda dempeus només un tors de la façana nord-est, precisament amb la data de la construcció gravada a la clau de l’arc recte de l’entrada. A la superfície de la façana de l’església existeixen els forats de caps de bigues tant d’una coberta a dues aigües com d’alguns forjats. A la pretèrita coberta pertanyen igualment les restes de maçoneria per reomplir de murs en el tram dos i tres sobre les capelles laterals. Al extrem sud-oest es troba, amagada en la vegetació, una possible entrada a la sagristia 1.

Tots els arcs -torals de la nau i els d’entrada a capelles de mig punt i el de suport del cor de carpanell- son de pedra ben escairada, presa amb bon morter de calç, travada (F. 12, 13). Sobre els torals, s’eleven uns murets de maçoneria amb acabat superior a dos vessants de aprox. 40%: ells són suports directes de l’entramat de la coberta (F. 23). Alguns d’aquests murs suport porten obertura de pas: amb aquesta comunicació es facilitava el manteniment de les cúpules i de la coberta.

    • F. 23
    • F. 24

La façana nord-est, d’entrada, juntament amb el campanar pot entendre’s com un símbol i representació del poble (F. 16). Per les seves dimensions d’aprox. 10,50 x 10,50 m fins a l’alçada d’una petita divisió horitzontal del curvilini coronament es va intentar donar a la façana les proporcions ad cuadratum. Aquí se centren, com escrit mes amunt, els únics guarniments de pedra picada del temple (F. 10, 11). És a dir, el portal d’entrada amb la seva clau esculpida, la rosassa i una altra finestra circular de ventilació de cúpules, tots tres elements situats lleugerament descentrats de l’eix vertical de la façana. A ells s’hi suma el perfilat coronament i una gàrgola, actualment mutilada (F. 24).A les quatre façanes disposem de suficients restes per veure que els paraments exteriors estaven arrebossades. La façana principal i el campanar, segons els vestigis, estaven a més guarnits amb dibuix d’especejament de carreus (F. 25, 26). Tots els murs inclouen en la seva part superior obertures de ventilació de voltes de diferents formes: circular, rectangular i formats per dues teules oposades. La il·luminació natural de l’interior és bastant parca, ja que les dues úniques finestres són la citada rosassa i una altra finestra circular a la part superior del paràmetre sud-est del creuer.

    • F. 25
    • F. 26

Quant a voltes, aquestes són de plementeria de dues fulles de maó de pla, que té el punt de suport en tot el perímetre en els adjacents als quals també transmeten les seves complexes tensions interiors. Les fulles estan preses amb morter de guix la primera, amb morter de calç la segona i cada fulla està resseguida amb una capa de morter de calç (F. 27, 28). Totes les voltes tenen forma de canó amb llunetes, excepte el creuer que és una cúpula reforçada amb vuit faixes igualment de maó de pla i situada sobre arcs torals i petxines (F. 29).

    • F. 27
    • F. 28
    • F. 29

A la coberta, de diferents nivells d’alçades i a una, dues i tres aigües, es distingeixen dos elements components: l’estructura portant, que és l’entramat de fusta (bigues i llates) i el material de coberta pròpiament dit, que són teules àrabs (F. 30). Les bigues de l’entramat estan encastades directament als murs, la col·locació de les teules és a salt de garsa, és a dir, el canal emplaçat entre les llates i sense ús de morter; es tracta d’un sistema de cobrir molt elemental que funciona bé només tenint-ne cura i fent-ne un manteniment constant (F. 68, 69). La coberta inclou un únic canal, format de teules i contigu al paràmetre nord-oest del campanar que desaiguava a través d’una gàrgola pètria a la façana principal (F. 31). El ràfec, d’aprox. 50 cm que recorre tot el perí

metre de la coberta està compost per dues fileres de rajola i una filera intercala de teula (F. 32).

    • F. 30
    • F. 31
    • F. 32

L’interior del temple, tot i que actualment molt deteriorat, encara manté el seu aspecte plenament neoclàssic (F. 33, 34). La trama base de la decoració es compon de pilastres d’ordre corinti estilitzat situades sobre el basament petri i anteposades a murs divisoris de la nau. Les pilastres estan coronades per un ample entaulament al fris del qual destaquen unes mètopes dòriques. Aquest entaulament, per la seva potència plàstica, subratlla la profunditat de la nau. Seguint l’amplada de les pilastres, a la part superior de l’entaulament arranquen arcs transversals de la nau. Les pilastres i els arcs, en oposició a l’entaulament, accentuen tant la verticalitat de la nau com la seva divisió en trams. L’espai de la nau, les capelles i el presbiteri es tanca amb les voltes de canó citades amb llunetes de maó de pla -elements d’equilibri de l’espai- i amb una volta esfèrica en el creuer, culminació de la verticalitat del temple. A l’obra de guixeria de capitells i entaulament cal afegir-hi quatre escultures, desfigurades per les humitats, a les petxines de la cúpula i unes restes de púlpit, igualment de guix i obra de maçoneria (F. 35).

    • F. 33
    • F. 34
    • F. 35

Estat de conservació (plànols 2, 3)

Consideracions generals

Actualment, i sense cap necessitat de dramatitzar es pot constatar que l’estat de conservació de l’església, un immoble amb valor i significat històric, testimonial i arquitectònic elevats, és de una progressiva ruïna. A l’església es va practicar el culte fins l’any 1935, data en què se’n va cremar l’interior. Segons el Libro de bautizo y matrimonio 1930,[5] l’últim acte sacramental que s’hi va realitzar va ser el matrimonial el mes de maig de 1934. Durant la Guerra Civil, l’immoble va servir de magatzem i de garatge. La propera anotació en el llibre citat, referida a l’església de Santa Perpètua, és del mes de maig de 1939; es tracta d’un bateig:

-Año 1939-

En la Iglesia parroquial de Santa Maria de Pontils, Arzobispado de Tarragona por no hallarse la Iglesia de Sta Perpetua en condiciones de ser practicado el culto cristiano, bauticé solemnemente a veintiocho de mayo de mil novecientos treinta y nueve a un niño…..

Des d’aquestes dates l’edifici, l’estat d’abandonament del qual va impedir la funció litúrgica, està lliurat a l’abandonament i decadència material global. Cal afegir que existeix un projecte de restauració d’interiors, redactat per l’arquitecte diocesà l’any 1956, no obstant aquestes obres projectades no van arribar a fer-se mai[6].

Origen i descripció de danys

Els danys considerables existents a l’estructura portant i al semblant global de l’immoble estan ocasionats per dues causes directes: els processos destructius lents d’origen natural -els diferents fenòmens atmosfèrics com la pluja, el vent, el sol- i les destruccions ràpides, causades pels actes vandàlics de l’home. Aquestes causes principals, a la vegada, generen una sèrie d’altres causes indirectes igualment destructives. Cal dir que totes estan estretament relacionades entre si.

Aquest projecte de restauració ha portat a un reconeixement de danys, en el qual es contempla l’edifici com una unitat, ja que per entendre les nombroses lesions és impossible un tractament aïllat, fora de context, dels diferents elements constructius. S’ha investigat també la modificació de l’entorn, del qual el monument no es pot sostreure, ja que aquell determina, en certa mesura, els danys. No obstant, i tenint present el plantejament exposat, a l’estudi es distingeixen apartats de modificacions de l’entorn, l’estructura portant, els revestiments i tancaments. Aquest desglossament facilita la localització dels danys i l’establiment d’un conjunt de lesions i causes -fets difícils de separar- descrits a continuació i resumits en el quadre final.

Modificació de l’entorn

L’estudi de l’entorn, intrínsecament unit a l’edifici, a part d’ajudar a entendre’l, és fonamental en el moment de la consolidació i restauració de l’edifici.

Segons els solcs excavats a la plataforma rocosa al nord-est de l’entrada a l’església i gràcies a la lectura dels documents existents es pot entendre que l’entorn immediat de l’església ha variat durant els segles; es poden suposar, com a mínim, tres configuracions diferents:

Anteriorment a l’ampliació del temple al segle XIX -i probablement des del seu origen altmedieval-, quan a l’església s’hi entrava per la portada de la façana sud-oest encarada cap al castell, entre Abadia e Iglesia y habia un carreret libre,[7]és a dir que el costat sud-est estava exempt d’edificacions adossades (F. 36). El paràmetre de l’absis estava probablement també lliure de construccions: aquestes estaven més enllà, a la planícia nord-est. Finalment, no és necessari demostrar que al costat nord-oest, on el cingle es converteix directament en l’obra construïda per l’home, no hi va haver mai espai per construir. Un canvi es va realitzar ja a principis del segle XIX, amb l’ampliació de l’església i per donar a la seva façana principal el relleu i la dignitat adients.

…Essent necessari per donar la deguda capacitat a la nova Iglesia que se va a fer, pendrer un pati propi de la Rectoria que servia de llenyer, com també un tros de la parador mes amunt dels hortets per donar la deguda gracia y capacitat a la plasa de davent de la Iglesia…

…se ha projectat y convingut fer altra botigueta tras la Iglesia ahoant se reculliran los grans de la Iglesia….[8].

De l’escrit es desprèn que a la superfície nord-est, davant de la futura església, existia terra de conreu: la parador. Darrere de l’església es va projectar una nova botigueta per guardar el gra: aquest magatzem o no es va arribar a construir en el lloc indicat o es va traslladar més tard cap a la façana sud-est de l’església;[9] amb ell es va anul·lar la circulació pel secular carreret llibre de tot el que ara es botiga. L’última gran reforma constructiva tenia lloc l’any 1900 amb la construcció de la nova rectoria (F. 36). Aquest edifici es va interposar entre gairebé tota la façana sud-est de l’església -façana elevada en el seu moment per ser vista- i la rectoria vella. El voluminós edifici va servir de domicili al rector fins als anys seixanta del segle passat, quan aquest es va traslladar a Pontils i la casa ha estat parcialment desmantellada. Actualment resten d’aquest immoble tan sol ingents capes d’enderrocament intercalades amb abundant vegetació (F. 37). Cal afegir que de la rectoria vella queden diversos llenços coberts d’heura. Els enderrocaments aporten humitats permanents a la base de l’església, a part de sepultar el camí medieval usat durant centúries.

    • F. 36
    • F. 37

Danys en murs i arcs

La maçoneria dels murs i la totalitat dels arcs de pedra escairada, presenten -dins del marc del deteriorament generalitzat- un relativament bon estat de conservació. Cal remarcar que, donada la degradació superficial, no es pot determinar la forma de treballar la pedra dels arcs. Els problemes més greus evidents per la disminució d’homogeneïtat material, tant en detall -els morters desagregats- com a escala major -pèrdua de volums de maçoneria- se centren en els coronaments desprotegits i exposats a efectes directes d’accions meteorològiques (F. 38, 39).

    • F. 38
    • F. 39
    • F. 40

A les façanes nord-oest i nord-est trobem àmplies zones de escorrenties amb junts de maçoneria descarnades: són altres vies de penetració de l’aigua a l’interior de la fàbrica, aigua que aporta la disminució de la fermesa d’estructura (F. 40).

A les humitats originades per la pluja se sumen les ascendents, retingudes a la vegetació i als volums d’enderrocs de la rectoria nova; aquestes afecten a la base de la façana sud-est.

A més a més de les reduïdes pèrdues de volum construït, ocasionades pels agents climatològics, existeixen dues de considerable extensió i probablement un resultat de l’acció destructora de l’home, localitzades a la façana sud-est de la sagristia 1 i del creuer (F. 38)). Cal afegir que el buit de la sagristia podria pertànyer parcialment a una porta; actualment no és fàcil de resoldre aquest dubte, ja que l’espai està envaït per vegetació i enderrocs.

L’estructura de murs conté diversos elements de pedra picada. En diversos d’ells -com són la gàrgola, la clau de l’arc d’entrada, el coronament de la façana nord-est o cornisa del campanar- els danys existents no són només estètics o de degradació material superficial com el biodeteriorament o dipòsits diversos, sinó, com els junts descarnats entre les diverses peces i motllures, influeixen directament en l’estructura portant: per elles llisca a l’interior del mur la indesitjada aigua de pluja (F. 41, 42, 43). La clau d’arc d’entrada presenta un lleuger descens acompanyat d’una fissura en l’intradós (F. 11). El parament nord-est, on se situa la porta, no sembla tenir cap lesió estructural -desplom, escletxes, cansament material- tampoc no existeix assentament diferencial de murs que originaria aquestes lesions. No obstant existeix, a la zona just a continuació de la clau, una reduïda superfície amb arrebossat diferent a l’original. Aquest pegat d’arrebossat podria indicar la reparació del parament a conseqüència d’impactes de bales rebudes durant la guerra, un esforç puntual que va fer descendir la clau. La altra possibilitat de la moguda de la clau del seu indicarien les restes de arbusts tallats a la entrada: els seus arrels ocasionarien els petits desajust entre les dovelles.

    • F. 41
    • F. 42
    • F. 43

Danys en voltes

(F. 44, 45, 46, 29) Les voltes pateixen les conseqüències directes de l’estat ruïnós de les cobertes, estan afectades tant per les humitats, esteses en tot el seu volum i que comporten la desintegració material del morter dels junts, com pel pes de la restes de teulada que han caigut damunt. En diversos trams, juntament amb la coberta, han desaparegut les voltes, com a darrer testimoni queden trossos dels ronyons massissats sota el pes dels enderrocaments i de les humitats va cedir i va desaparèixer també un tros de la volta del cor. Sobre la cúpula del creuer s’aguanten algunes bigues putrefactes de l’entramat de fusta, cosa que provoca la ruptura puntual de la superfície.

Sembla ser que les voltes desafien tots els mals i que només la seva enginyosa estructura de làmina de maó de pla inhibeix la seva total desaparició.

    • F. 44
    • F. 45
    • F. 46

Danys en el conjunt de teulada

(F. 47, 48, 49) En l’estudi de les lesions de la coberta es distingeixen dos elements components descrits en els paràgrafs anteriors: és a dir, l’entramat de fusta i les teules àrabs. Les patologies que apareixen en un dels dos influeixen directament en l’estat de conservació de l’altre: l’agent destructor de l’entramat és l’aigua, que va penetrar pels trencaments d’algunes teules a l’estructura llenyosa; els seus elements putrefactes i desintegrats per la humitat van cedir, fet que va provocar altres trencaments i pèrdues d’extenses superfícies de teules. Aquest procés de mútua influència va dur a l’estat ruïnós actual del conjunt de la coberta. En diverses parts, com les zones centrals dels trams 2 i 3, a les capelles 1 i 2 i la sagristia 1, hi falta totalment la coberta. Diverses teules de la petita coberta a vuit vessants del campanar preses amb morter, estan, a primera vista, dislocades o trencades. Les teules en el coronament de contraforts estan també dislocades.

Els efectes del rentat continu afectaren negativament -fins a la seva gairebé total desaparició- el morter d’unió de rajoles i teules del ràfec perimetral. En els trams 2 i 3, on falta la coberta, falta també el ràfec.

A la coberta pertanyen tres elements singulars, que són:

Les restes d’una gàrgola de pedra picada a la façana nord-est, a l’extrem de la canal de teula que desaigua al vessant sud-est, contigu al campanar (F.24). Del conjunt es manté al seu lloc la mènsula suport i la part del canal incorporada al mur, ambdós amb atacs de microflora nociva. El volum extrem amb ornamentació esculpida va cedir, segons els testimonis dels habitants de l’indret, en actes vandàlics.

L’altre element és el penell de la coberta del campanar. No es va poder distingir, des de lluny, si el material de la part inferior, en aparent bon estat de conservació, és metall o ceràmica. La part superior metàl·lica té els diversos elements corromputs o desintegrats pels agents atmosfèrics (F. 41).

Finalment, la fina cornisa de peces de pedra picada de la coberta del campanar, presenta el morter d’unió molt degradat; les superfícies estan afectades, depenent de la seva orientació segons els punts cardinals, per biodeteriorament.

    • F. 47
    • F. 48
    • F. 49

Danys en revestiments exteriors i tancament practicable

Entre els danys no estructurals, però que influeixen indirectament en la bona i duradora estabilitat de l’edifici, ja que inhibeixen la penetració d’aigua a l’interior de l’obra, hi ha aquells que afecten la pell de l’edifici, és a dir els arrebossats. La seva disgregació, despreniment i la seva falta, centrada en àmplies zones de les façanes nord-oest (F. 50, 51), nord-est i sud-est faciliten el rentat de junts de maçoneria i, com està escrit més amunt, els junts lliure de morter d’unió serveixen de conductes per on penetren l’aigua i el vent a l’interior del volum construït, originant la seva degradació material.

De la decoració pictòrica amb carreus fingits que embellien la façana principal i el campanar queden marcades en l’arrebossat base només unes empremtes de color clar i algunes línies t dibuixades amb una eina punxent (. Aquest dany es pot considerar estètic, no obstant indica les possibles disgregacions de l’arrebossat, material protector de maçoneria.

Finalment, a la part superior de la façana principal s’observen arrebossats, clarament delimitats, materialment i per la seva àmplia execució aliens a l’original. Tot i que no es va trobar cap testimoni ni oral ni escrit, pensem que es podria tractar de revestiments realitzats ja a la segona meitat del segle passat (F. 23).

L’església no té porta de fusta principal; de la mateixa manera, les dues finestres d’ambdues sagristies no disposen del tancament adient.

    • F. 50
    • F. 51

Quadre de conservació

El resultat de l’estudi general de l’església es reflecteix en el següent quadre de l’estat de conservació. Aquí s’enumeren tant els danys / causes, que per la seva mútua influència o unió és difícil de separar, com els detalls i elements destacables. El coneixement d’ambdós és necessari per establir els treballs de restauració.

Nota:

No s’especifiquen danys en els interiors (revestiments, decoració, etc), ja que la restauració de l’espai interior no és objecte d’aquest projecte.

A. Modificació de l’entorn immediat

Acumulació d’enderrocs

Vegetació

B. Danys en estructura

1. Murs i arcs

Esquerdes i fissures

Pèrdua de volums de maçoneria

Morter de junts desintegrat / inexistent

Volum de maçoneria no original

2. Danys específics en elements de pedra treballada

Esquerdes i fissures

Pedra desagregada amb pèrdua de relleu

Biodeteriorament (colònies de microflora)

Dipòsits superficials

Morter de junts desintegrat / inexistent

Pèrdua puntual de volum

3. Voltes

Morter de junts desintegrat / inexistent

Pèrdua parcial de volta

Pèrdua de volta

4. Entramat de fusta i teulada

Bigues / llates degradades

Pèrdua de bigues / llates

Teulada deficient /ruïnosa

Pèrdua de teulada

Pèrdua de ràfec

Pèrdua de canal de teules

Teules dislocades

Penell deteriorat

C. Danys en revestiments exteriors

Arrebossats disgregats

Pèrdua d’arrebossats

Arrebossats no originals

D. Danys en tancament practicable

Pèrdua de porta de entrada

Falta de protecció de obertures en murs

E. Detalls i elements destacats

Gàrgola de pedra treballada (façana NE)

Clau d’arc d’entrada amb ornamentació esculpida (façana NE)

Pedra incrustada sobre clau d’entrada amb data esculpida (façana NE)

Coronament de pedra treballada (façana NE)

Cornisa de pedra treballada (campanar)

Obertures de ventilació de voltes (murs perimetrals)

Ressalt horitzontal en mur 1 (façana NO, SO)

Arcada tapiada de pedra picada (façana SO)

Porta tapiada (parament SO de presbiteri)

Restes de decoració pictòrica amb carreus fingits (faç. NE i campanar)

Forats de caps de bigues (façana SE)

Empremtes de modificació de nivell de teulada (capelles 1, 2 de faç.SE)

Penell de campanar

Justificació del projecte (plànol 4)

Criteris generals

La valoració i la síntesi dels estudis previs, reunits en la investigació històrica, l’anàlisi estructural i de composició, juntament amb els danys, formen un marc de coneixements globals sobre l’església. Aquests coneixements de realitats diferents, però estretament relacionats entre si, van condicionar la formació de criteris generals reunits en els següents punts.

1. Arqueologia

Uns dels treballs previs a les obres és la retirada de considerables volums d’enderrocs en l’entorn immediat de l’església i la col·locació de complexes bastides tant en l’interior com en l’exterior.

Per tal d’ampliar els coneixements de la densa i, al mateix temps, mutilada estratigrafia arquitectònica del conjunt de Santa Perpètua s’inclou com a part integrant d’aquestes actuacions un seguiment arqueològic. El seguiment es completarà amb cales arqueològiques puntuals tant a l’interior com a l’exterior.

2. Consolidació i restauració

El primer objectiu de les obres és òbviament el de rescatar l’església d’una progressiva decadència. Això comporta uns processos dirigits a la recuperació de l’estructura portant juntament amb la seva coberta i la restauració d’exteriors en general, és a dir, de revestiments i de tancaments.

La màxima vàlida per a totes les intervencions és la de mantenir l’autenticitat única i testimonial d’aquesta típica arquitectura religiosa de l’Alt Gaià. Això significa preservar els elements i detalls constructius originals en la mesura més àmplia possible, realitzant la seva curosa consolidació. En cap moment es buscarà la diferència entre la preexistència i la restauració, sinó una plena integració de les parts restaurades a l’entorn construït. En el cas de la intervenció en espais contigus exteriors, la finalitat és facilitar una clara lectura de la seva configuració a l’època de construcció de l’església.

Un punt que cal mencionar és la restauració de camins dins del conjunt monumental i els seus accessos. Aquests haurien de ser els antics recuperats, ells donarien als espais exteriors una bona circulació i una comprensió de l’indret. No obstant, aquest projecte no inclou la restauració dels camins. Aquesta intervenció hauria de ser objecte d’una propera fase de recuperació del conjunt. Cal remarcar que actualment, -per poder accedir i restaurar la façana sud-est- només s’efectuarà la retirada dels enderrocs i de les restes de la façana amb perill de caure, ambdós de l’abadia nova que l’any 1900 es va emplaçar en un antic camí.

3. Substitució i restitució

En els dos casos -substitució i restitució- s’usaran materials i tècniques tradicionals. És igualment vàlid el propòsit de ser respectuosos amb els detalls i la composició anterior.

4. Nous usos

L’altre objectiu que es persegueix amb la recuperació de l’església és el seu nou ús, ja que, per manca d’habitants i pel fet de disposar d’una altra església (Santa Susanna) en l’entorn proper, aquí, probablement, no s’hi restablirà el culte.

El tema del riu Gaià com a territori de la frontera entre els Comtats Catalans i l’Islam al final del primer mil·leni està suficientment estudiat. D’aquesta significativa època de la història catalana en queda una àmplia xarxa de castells en ruïnes -Santa Perpètua, un d’ells- no massa coneguts entre el públic interessat. Cal ressenyar que aquests castells, la majoria d’ells comunicats visualment entre si, a part del seu valor arquitectònic i històric documental, són llocs amb vistes encisadores sobre el paisatge proper i llunyà.

Es proposa dedicar l’edifici restaurat a una exposició de difusió i promoció d’aquest patrimoni arquitectònic i paisatgístic; un ús perfectament compatible amb la seva configuració actual.

5. Conclusions

Els criteris i plantejaments s’apliquen com a guia en el establiment de l’esquema i contingut dels diferents grups de treball de consolidació i restauració descrits en la memòria constructiva.

Bibliografia consultada

baseg1997 BASEGODA MUSTÉ, Buenaventura

La Bóveda Catalana

Institución Fernando el Católico

Zaragoza, 1997

benet1995a BENET i CLARÀ. Albert + Esperança PIQUER i FERRER

Castell de Santa Perpètua de Gaià

Fundació Enciclopèdia Catalana

Barcelona, 1995

A: Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 512-513

benet1995b BENET i CLARÀ. Albert

La Conca de Barberà

El Marc Històric. La Invasió Àrab

Fundació Enciclopèdia Catalana

Barcelona, 1995

A: Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 431-445

bergo1965 BERGÓS, Joan

Tabicados Huecos

COAC

Barcelona, 1965

blasi2000 BLASI i VALLESPINOSA, Francesc (Fotografies)

La Vall del Gaià al Primer Terç del Segle XX

Centre d’Esdudis del Gaià, Centre Excursionista de Catalunya

Valls, 2000

bolos1995 BOLÒS i MASCLANS, J. + Albert BENET i CLARÀ + E. PIQUER I FERRER

Castell de Santa Perpètua de Gaià

Barcelona, 1995

A: Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 512-515

cabañ1997 CABAÑERO SUBIZA, Bernabé

Los Castillos Catalanes del Siglo X

Institución Fernando el Católico

Zaragoza, 1997

cabes2000 CABESTANY i FORT, Joan-F.

La Marca de l’Alt Gaià

Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-arqueològica

Barcelona, 2000

cassi1964 CASSINELLO, Fernando

Bóvedas de Ladrillo

´ IETcc

Madrid, 1964

catal1992a CATALÀ i ROCA, Pere + Miquel BRASÓ i VAQUÉ

Castells de Santa Perpètua, Pontils i Vallespinosa

Rafael Dalmau

Barcelona, (1971), 2ª 1992

A: Els Castells Catalans, vol. IV, 327-340

catal1992b CATALÀ i ROCA, Pere

Castell de Selmella

Rafael Dalmau

Barcelona (1971), 2ª 1992

A: Els Castells Catalans, vol. III, 526-535

españ1991 ESPAÑOL, Francesca

L’Arquitectura Religiosa Romànica a la Conca de Barberà i Segarra Tarragonina

Centre d’Estudis de la Conca de Barberà

Montblanc, 1991

españ1995 ESPAÑOL i BERTRAN, Francesca + Albert BENET i CLARÀ

Santa Maria de Santa Perpètua de Gaià

Fundació Enciclopèdia Catalana

Barcelona, 1995

A: Catalunya Romànica, vol. XXI, p. 452

fontr1969 FONT i RIUS, José Mª

Cartas de Población y Franquicia de Cataluña

Volumen I Textos

-

Barcelona, 1969

fortc1972 FORT i COGUL, Eufemià

El Senyoriu de Santes Creus

Fundació Salvador Vives Casajuana

Barcelona, 1972

fugue1978 FUGUET I SANS Joan

Una Església del Darrer Barroc a la Conca de Barberà

-

Montblanc, 1978

A: Aplec de Treballs Nº 1, Època l

fugue1980 FUGUET I SANS, Joan

Barroquisme i Tradició al Temple Parroquial de Sarral

Miscel·lània Sarralenca, Separata

Sarral, 1980

fugue1983 FUGUET i    SANS, Joan

Arquitectura religiosa del segle XVIII a la Conca de Barberà

Patrimoni Cultural dels Bisbats Catalans

-, 1983-1984, n. 3-4

A: Taüll. Butlletí de les Comissions per al Patrimoni Cultural, pp. 43-56

gavin1984 GAVÍN, Josep M.

Inventari d’Esglésies

Anoia – Conca de Barberà 16

-

Barcelona, 1984

graup1990 GRAU PUJOL, Josep M.T. + Valentí GUAL i VILÀ + Roser PUIG i TÀRRECH

Noms i Gent de la Conca de Barberà

Limitacions i validesa de les sèries censals modernes

-

Barcelona, 1990

graup2001 GRAU I PUJOL, Josep M.T.

Notícia sobre la construcció de l’església parroquial de sant Martí de les Piles de Gaìa (segle XVlll)

Associació Cultural Baixa Segarra

Santa Coloma de Queralt, 2001

A: Recull, núm. 7

graup2003 GRAU i PUJOL, Josep M.T. + Manel GÜELL

Un Capítol Oblidat de la Revolució i la Guerra Civil Espanyola

-

- , 2003

A: Serra d’Or 521 (maig 2003), pp. 33-37

gulli1995 GULLI, Riccardo + G. MOCHI

Bóvedas Tabicadas

CDP Editrice

Roma, 1995

A: Arquitectura e construzione

herna2003 HERNÀNDEZ CARDONA, F. Xavier

Història Militar de Catalunya. Aproximació Didàctica

Vol. I: Dels ibers als carolingis

Rafael Dalmau

Barcelona, 2003

igles1934 IGLÉSIES, Josep + Joaquim SANTASUSAGNA

Les Valls del Gaià, del Foix i de Miralles

Guia itinerària precedida d’un esbós monogràfic

Centre de Lectura de Reus

Reus, 1934

liaño1983iii LIAÑO MARTÍNEZ, Emma

Inventario Artístico de Tarragona y su Província

De Santa Barbara a Xerta

Ministerio de Cultura

Madrid, 1983, vol. III

mique1999 MIQUEL, Marina + Josep SANTESMASES + Dolors SAUMELL

Els Castells de Gaià

Edicions Cossetània

Valls, 1999

miret1910 MIRET i SAN, Joaquím

Les Cases de Templers y Hospitalers en Catalunya

Aplech de Noves y Documents Antics

Impremta de la Casa Provincial de Caritat

Barcelona, 1910

morer1981i MORERA LLAURADÓ, Emilio

Tarragona Cristiana

Historia del Arzobispado de Tarragona y del Territorio de su Provincia

Institut d’Estudis Tarraconenses R. B. IV

Tarragona, (1897) 1981 facsímil, vol. I

moyab1993 MOYA BLANCO, Luis

Bóvedas Tabicadas

COAM

Madrid, 1993

piñol2000 PIÑOL ALABART, Daniel

Catàleg dels Pergamins de la Comunitat de Preveres de Santa Coloma de Queralt (1270-1760)

Catàleg dels Pergamins dels Senyors de Santa Coloma de Queralt (1206-1612)

Manuscrit mecanografiat

Tarragona, 2000

plade1995xxi PLADEVALL i FONT, Antoni (dir)

Catalunya Romànica

El Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà

Fundació Enciclopèdia Catalana

Barcelona, 1995, vol. XXI

segur1984 SEGURA i VALLS, Joan

Història de Santa Coloma de Queralt

Refosa i Ordenada en la seva Ampliació per Joaquim Segura Lamich

Ajuntament de Santa Coloma

Santa Coloma de Queralt, 1984, 3ª ed.

sotor2001 SOTORRA i MONTBLANCH, Jordi

Fogatge de 1515

A la Conca de Barberà i la Baixa Segarra

Associació Cultural Baixa Segarra

Santa Coloma de Queralt, abril 2001

A: Recull, núm. 7, pp. 45-64

udina1947 UDINA MARTORELL, Federico (ed.)

El “Llibre Blanch” de Santas Creus

Consejo Superior de Investigaciones Científicas

Barcelona, 1947


[1] Encara no hem pogut esbrinar —ni a través de la documentació escrita ni a través de testimonis orals— en quin moment històric es va traslladar el poble de Santa Perpètua des de la zona alta fins a la zona propera al riu.

[2]La investigació històrica: Josep Abela Montoya, historiador

[3] A la pedra incrustada sobre l’entrada hi ha la data de 1806, però existeix un documento datat el 1807 que parla de la nova construcció: A.H.A.T. Fons Parroquial de Santa Perpètua. Mn. Not. Num.23 (caixa 2) fol.1r-v. citat a: Español, Francesca: L’arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i Segarra Tarragonina, Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, Montblanc 1991.

[4] Español, Francesca: L’arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i Segarra Tarragonina, Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, Montblanc 1991, nota:  A.H.A.T. Fons Parroquial de Santa Perpètua. Mn. Not. Núm. 16 (1840) – full solt -.

[5] Rectoría de Sarral.

[6] Centre de documentació, COAC, Tarragona.

[7] Document citat a la nota 3

[8] Document citat a la nota 2

[9] Document citat a la nota 2